diumenge, 27 de novembre de 2016

U de "nux vòmiker"





Nux Vòmiker [u]



—Diu l’adorable psítac hongarès, i gran escriptor, György Vòmiker.
—Sóc com l’altre gran escriptor, el psítac belga Si Mais Non, el qual diu que no pot escriure sinó després d’haver-se cardat una dona, i pel fet que escriu cada dia, i cada dia sovint s’hi fica més d’un cop, doncs pel cap baix cal que es cardi (i es veu que es carda) cada dia de l’any un parell de dones diferents, tret que en el meu cas, no puc escriure si no puc ésser el bavós testimoni de la meua dona, la gran traductriu Mòniker Vòmiker, cardant-se un dels seus innombrables druts, i si el drut és nou i bestial rai, doncs encara millor, vós; la producció llavors molt més diguem-ne cabalosa.

(...)

—Vaig guanyar de jove un petit premi literari, la notícia del qual premi tanmateix va aparèixer als diaris locals, d’on que les veïnes qui sabien mica de llegir fessin cap a molt escalfadament felicitar’m, d’on oimés que aquell mateix dia exultés privadament.
—Vaig llavors agafar la bicicleta i me’n vaig anar carretera de Corbins amunt, cap al riu, cap a l’aiguabarreig amb el Noguera Ribagorçana.
—I tot i que érem a començos d’abril i feia encara fred, a una voreta m’hi vaig banyar.
—Mentre m’hi rabejava em deia, Sóc immortal, sóc immortal; ara ja em puc morir; fins i tot mort ara, ningú no pot esborrar allò que els diaris no duen escrit; ergo, que fui, fa segles i mil·lennis, un autor; un autor, un autor, vós! Una glòria literària, un immortal qui s’ho val; no pas un altre d’aquells brètols criminals qui també surten apuntats als diaris, els polítics i els assassins, i els guàrdies i els militars, i els malalts i els morts; no, no; sóc un immortal immortalitzat amb totes les de la llei; un immortal de pes, un immortal com cal, un altre molt digne antic filòsof grec lleidatà, del qual se’n té notícia, i vagament hom es pensa que potser digué això o allò; a tots ops, quelcom de força interessantet, pobrissó, car prou sortia als diaris del seu temps, no fa?
—L’eufòria em va durar el que em va durar. De fet, em sembla que encara em dura, tots aqueixos anys i panys en acabat. Sí ves!

(...)

—Diu l’adorable psítac, quan algun carallot sense cap idea de la vida l’“acusava” d’escatològic.
—Com si ningú pogués acusar ningú d’escatològic! — algú altre qui també s’ha de morir, i mentrestant caga i la caga cada puta dia de la seua merdosa vida!
—Diu.
—Si em neguiteja molt el fet que m’haig de morir, per força m’ha de neguitejar el fet que caguem. I que tot al món, sense excepció, cagui merda.
Escatologia i si fa no fa Eskhatologia són dues paraules que assenyalen directament i obsessiva cap a les darreres coses.
—L’escatologia sap sobre la merda com a darrer producte del cos.
—L’eskhatologia sabria sobre aquest mateix cos mort — ço és, transformat en merda.
—Ambdues transformacions les amaguem tantost produïdes, i, sinecdòquicament, ai la quica, amb la mateixa horror — com si alternativament una fos presa per l’altra, lligades com qui diu cos a cos.

(...)

—Guardant les distàncies (diu adorablement humil el magnífic psítac), qui sóc sinó com ara un altre Swift?
—Alhora molt primmirat quant a la higiene i el contagi, molt delicat a tindre els traus ben nets, i tanmateix maniàticament fascinat pel cantó excrementici de cascú.
—Alhora trist i encantat per les manifestacions oposades d’un mateix cos qui es podreix i nogensmenys ensems s’eleva en pensaments fins a fantàstics empiris d’harmonies sublims.
—Ui!

(...)

—Com en Swift, l’adorable György vostre, tampoc mai no ha cardat. Molt malfiat pel que fa a tot l’absurd procediment.
—A part que crec que tots els lloros som potser diguem-ne marietes potencials. Quin afegitó de malfiança no duu aquest estat de fet!
—És que, com prou deveu saber, s’escau que tots els psítacs, mascles i femelles, tinguem un sexe tan amagadet que és impossible d’endevinar’l de part de fora. Cap atracció física, doncs. Un foradet multiús; hi hauries de ficar un dit de l’urpa per a saber si allò de dins són collonets o són ouets.
—Dubte extraordinari. Aquell tendrumet que toques, és vitet o és conyet?
—De tal manera que ni nom de femella no tenim.
Az isten szerelmére, vós! Una llora és un bolet!

(...)

—Així, doncs (fa l’hongaresa rara au), com en Swift, i jo, i com tots els autors de debò bons de la literatura universal, com dic, cardar mai ni mica gens. Ni menys ningú.
—Silents, exiliats, i amb prou murrieria, anàrem fent.
—Silents, exiliats, i amb prou murrieria per a sàpiguer compaginar alhora el viure i l’escriure, anàrem fent, egregis (no gens gregaris doncs), amb ideals esclops, xino-xanet amunt amunt, per rosts de sangosos fangs i merdes, figuradament impol·luts fins a la inevitable fi.

(...)

—La Mòniker (diu en György) és el meu lloro. No és pas que jo sigui el seu.
—Quan som en la intimitat més íntima, i haig les seues orelles totes per a manguis, li mormol, pensiu ans hipnòtic rai, pregones idees que ella llavors assimila, i que més tard doncs repetirà com si eixissin, intuïtives, d’ella mateixa; i quan les diu, aleshores les preances, lloances, encomis i ditirambes que li adreç són d’allò més extravagants, dient-li d’inventiva, de sàvia, de perfecta psicòloga, de sagaç i fina fins al broc, i que quina il·luminació mental extraordinària, cordons! I així anar fent, de tal faisó que s’ho ha de creure de mig a mig.
—I doncs, en acabat, tot allò que li he dit de mi i d’ella, i del món, s’ho ha fet seu, i m’ho repeteix, i així composem alhora el llibre de la nostra vida, i el dibuix del mapa existencial on no ens movem, i on tot el nostre univers no roda, harmònic, simètric, orquestral.
—I això fins al punt, que, com era exactament el meu desig, m’acabà prenent sense adonar-se’n pel seu lloro, i cregué que jo era precisament el lloro particularment merdoset qui li havia insinuat que cregués que era.
—Per què? Perquè així, ella, el meu lloro meu, esdevingués més fàcilment crèdula i absorbís més a fons els meus intents de definir l’ambient on per força no m’haig de moure, limitat pel meu cos, incompatible i gairebé impotent comparat amb les aspiracions d’omnisciència del meu esperit desencadenat.

(...)

—Es veu que hom triava per a futur president cert avorrible aberrant albardà, molt repel·lent i esborronador, i doncs màgicament, de la nit al jorn, pel sol fet que els oligarques el titllaven de president, esdevenia de cara a tothom “presidencial”, ço és, feixugament respectable, sobtadament clafert d’allò que els pedants en diem “gravitas”.
—Quina merda, vós, i quina buidarada general de femtes i estronts. Falòrnia a raig perquè els babaus se l’empassin sencera.
—És exactament la mateixa esgarrifosa enganyosa burxada que t’etziben tothora els entesos. A tall dels crítics omniscients qui no saben re del que s’empatollen. Que l’únic que saben és viure de la fal·làcia.
—I, ai, de la fatal badoqueria dels qui se’ls escolten o en fan cap cas.
—Per exemple, els garneus estrafolles, amb llur posat sever d’espantall, analitzen el mateix vi, tret que a la primera ampolla hi diu, Vi merdeta, del més baix que no hem trobat a la botiga, i la segona ampolla duu l’etiqueta que diu, Vi més car de tots, vós, ui!. —Hom vessa el vi d’una ampolla i de l’altra. És el mateix vi i tanmateix de sobte el de la segona ampolla ha esdevingut mereixedor de tots aquells adjectius fastigosament carrinclons i buidament ditiràmbics que els merdosos experts crítics tastavins no vomiten sempre, presumint de saber-ne un ou, mes de fet, a tall de tot altre doctor, dogmàtic o religiós, no sabent fotre altre que perbocar merda.

(...)

—Astoradora coincidència, impressionant casualitat, singular escaiença.
—Sóc qui sóc i no pas cap altre numeret en aquest univers tot fet de nombres, de repeticions de nombres, en tremolenca teranyina on s’enxarxen precaris.
—En intangible xarxa o engraellat on cada numeret només hi és passatger ventís defecte, leri-leri, a trenc de trompada...
—Defecte, dius? De trama? D’ordit?
—Qui sap!
—No faré pas creure a ningú que ara esdevinc qui? Aquell misteriós, desconegut, il·localitzable, matemàtic intuïtiu?
—Qui en realitat no n’és gens, d’intuïtiu; és, al contrari, que, per una escletxa de l’estreta estructura on, com tel d’ou, tots nosaltres, disfressats de molt provisionals numerets, no som, hi veia certes fórmules de l’altra realitat.
—Que quina realitat? La bona?
—La quina?
—La més esgarrifosa encara. On cada nombre del numeret que no som no es disgrega en nombres infinits que esdevenen gegantins fins que no esclaten en...
—En què, en què?
—En [ ].
—Re no hi cap. Hi cap tot.
—Matèria. Antimatèria.
—Nombres innombrables.
—Cap nombre ni un. Ni el zero.

(...)

—Nats a l’ordre inviolable de la provada natura, on la matèria és en perfecte equilibri, se’ns obren els ulls i només hi veiem arreu, rere la façana admirable, el caos — tot hi és caòtic, un bellugueig etern d’infinit mareig.
—Maleïts, els nostres ulls tot ho destarotaven.

(...)

Vocació la meua de copròlit.
—Hi estic d’acord, vós. Estic d’acord amb vós, i de fet amb tothom qui mai ha perduda l’estoneta llegint-me — els meus escrits són una caca — una caca en general, i caquetes en particular.
—És clar que, ben mirat, no hi ha escrit al món que no en sigui. Cada escrit una caqueta o altra. I cert que unes caquetes duren molt més que no d’altres; primer, per les insospitades escaiences de la història i els catacrocs dels accidents climàtics; segon, perquè hom les considera, pel que sigui, caquetes amb més mèrits. I aleshores hom en diu caquetes clàssiques, per exemple. I hom les estudia i hom se les desa, i hom en canta glòries, i, pessigollejadet, potser s’hi bocabada, sovint sobretot només per interès. Negocis de capelleta. Mandonguilletes acadèmiques. Car hi ha caquetes clàssiques que merda rai, la veritat.
—Tant se val. Hi ha caquetes que hom té desades i les ensuma, reverencial, de tant en tant. Sovint vesteix molt, haver dit que has ensumades certes prestigioses caques. “Ahir ensumava pregonament la caqueta horaciana, homeriana, horemhebiana. O hittita, ai la tita. Quina caqueta més satisfactòria, κτημα εσ αει, la serv en mà constantment, em pertany en permanència.”
—Una permanència no gaire permanent. Durarà, pel cap alt, el que dures. I llavors, què? Qui sap. Potser els teus hereus llunyans canvien de modes. Allò de les caquetes antigues, ecs.
—Sí ves. És el fat de cada caqueta, la seua transitorietat.
—Hi ha unes caques que de debò duren. Els copròlits, vós. Els copròlits sí que duren. Duren un ou, que no?

(...)

—Els copròlits, fets d’una matèria força menys evanescent que no els mots...
—Al capdavall qui se’n tornés, entre eternitats on no ets absolutament rrrrrrr...
—Re.

(...)

—Tots els qui coneguérem el monstre d’haver-lo vist en acció en avinenteses prèvies, no ens sabrà pas gens de greu de destruir-lo en escreix quan ens el trobem arrupit a cap indret secret, menut, i tot escarransit, i aparentment tan inofensiu com cap edula o esculenta granota.
—Empetitit, el trobarem tot amagat al lloc on menys te l’esperaves. I llavors seré dels qui no dubtaran ni un segon. Un segon fóra massa tard. No dubtaré ni un segon d’esclafar-lo, d’omplir-lo de cops i de bales i de bombes i de ganivets i d’àcids, i corrents elèctrics i verins i el que sigui, tot el que tinguis de letal més a tocar de mà, ràpid, sense pensar-hi, amb tota la fúria possible, que el puguis despatxar fet una coca de fètid carnús.
—Car en un tres i no res, en el segon que perdies pesant pietats i d’altres falòrnies ètiques ni morals ni brocs ni camàndules, la bestiota pot créixer fins a dimensions colossals i al mateix temps devorar tot el que troba a l’abast; com qui diu pel cap baix cinquanta llegües al voltant, re no deixa ni viu ni tot mastegat o masegat.
—Cal ésser doncs heroic, tot i quan és minúscul; no t’hi pensis pas, entaferra; cop immediat, i apa! Això rai, no te’n penediràs pas mai d’anar-hi amb tota la mala llet. T’ho tens per segur. Car no és pas cap animalet espantadet; és tot de sobte una bestiota gegantesca qui, malson pudent i llefiscós, d’horrible aspecte, se’t menjarà, i se’t menjarà no pas d’un glop; pitjor: ho farà a queixalades de càustiques salives molt doloroses.
—Prenguéssim, sempre preparats per a la terrible esdevinença, contra el monstre imminent, begudes repel·lents. Que la primera mossada que no ens hagi volgut entaferrar ja els nostres sucs emergents, les genives, a tesa cremades, enceses, els les trametin al carall. Ep, i duguéssim tostemps, ben hipaspistes ni catafractes, les armes amatents. Car no val pas a badar, mai!
—Som-hi, sempre a l’aguait i ataquéssim; ataquéssim, dic; sempre ataquéssim, per lil·liputenc ni múrriament imblasmable que no sembli entretant el monstre!

(...)

—Quan l’assegurança d’estudiant em pagava les visites obligatòries, llavors, per al foll diplomat qui m’havia de guarir de la meua (follia), havia de trobar-li somnis prou “interessants”.
—Per al metge de l’ànima, el iatre de la psique, li havia de trobar, dic, prou sovint, un somni prou efectiu, perquè el carallot s’hi entretingués, i així no continués d’emprenyar’m amb les seues altres bajanades sobre les meues, segons ell, mancances psíquiques.
—Com és prou conegut, són iatrogèniques les nombroses malalties que t’endinya el mateix metge merdós quan et tus, o pitjor quan et fot les arpes sobre, o sobretot quan et recepta porqueries i quan et vol, malament rai, “intervenir”.
—En direm psiquiatrogèniques, doncs, entre d’altres malalties que t’endinya el psiquiatre, aquesta precisa d’haver-te d’anar inventant, sessió rere sessió, pobre de tu, amb esfèrica elocució, somnis estrambòtics per a fer-lo prou content i tindre’l prou entretingudet i satisfet, com dic, el pàmfil capdecony.

(...)

Camps maragdes d’anagnòrisis i agnòsies, li dic.
—Dec patir d’acefalòpsia, i aqueixa és una malaltia molt pitjor que no pas cap prosopagnòsia o cefalagnòsia, com prou deveu sabre; per a mi totes les gàrgoles són sense cap; i les hidres qui veig no n’hi ha cap qui en tingui cap, de cap; i els capgrossos del carrer llurs caps suposadament gegantins per a mi no són ni microscòpics, són inexistents, només cames hi veig; el meu és un món amb zero caps.
—Tot allò que ix dels caps que no hi són, és cacofònic.
—Sóc com qui diu l’oposat a mestre Dick; si ell només hi veia caps, i obsedidament el cap d’en Txarlç Primer, jo no veig pas aumon cap cap, ni de rei, ni de captaire, ni de moix ni de gos.
—El llegendari milicià policèfal té un fusell molt llarg, mes ni carall ni ous, i ho sé perquè l’he vist pixar com una velleta arrupideta tota acollonideta, tot i que també sé que deu cridar i presumir molt, retrunys seus com ara pets estrepitosos me’n revénen cada vegada que sé que s’enfronta, ensems amb els seus, horda horrorosa, a un desarmat.
—Sóc qui, fervent misopogó, escauja carranxes per veure si totes les vulves són calbes com volves, com fetus, com flocs.
—Sóc feliç entre nudistes, és clar.
—Només reconec ningú pels culs.
—Cap medusa ni fòrcida ni gorgona poc m’empedreeix; per a mi, la pobra, és tota de primes potes i prou.
—Per llurs obres els conec — llurs obres: olors secrecions caguerades pèrdues menstrus infants deixalles — tot els vestigis que jaqueixen enrere mentre, passant-me davant en llur pas devers l’enllà insospitat no s’eclipsen pels bastigis — o el que en pesc, mentre, oblidat, els dec passar, d’una manera o altra, pel costat.

(...)

—O li dic, Dos gats sota la pluja, un sota un paraigua negre obert, l’altre sense.
—Llurs petjades damunt un fang maragde, herbei de vòmit. Un arbre qui, assassinat pel llamp, cau serrat pel mig com per xerrac immens. Les rels de l’arbre com neurones i sinapsis i glòbuls i lluïssors de cervells dibuixats en llibres d’anatomia.
—I em respon, el metge de l’esperit. No són dos gats. Són gat i gata. La gata moixa és ta mare. El paraigua és la vagina; la vagina, tot hi cap.
—I afegeix, No havies anat mai quan érets petitet, d’amagatotis a cap torreta veïna a pispar-hi ous, i per comptes d’amagar-te’ls a la sina, te’n podies amagar molts més al paraigua mig plegat cap per avall, sense despertar sospites entre els veïns, car prou triaves un dia prou ennuvolat?
—Responc, No.

(...)

—Li dic, Feia d’assidu entomòleg per prats ignots, i, a un clot, la terra maragde, tota escoixenguda, infantava adolorida còdols que, amb els meus ulls de col·leccionista de còdols, on per a mi cada pedra és preciosa, tret de les verinoses “pedres precioses”, les quals sempre m’han semblades una merda, carallot de mi, les volia punxar com si eren coleòpters o papallons o espiadimonis.
—Fa, predictiblement, Malament rai, car això, evidentment, traeix les teues paleses tendències homosexuals, on confons les veres pedres precioses de ferms culs, conys i pits, per les mesquines pedretes vulgars d’un parellet de collons i au.

(...)

—Faig, Fregava el llum d’oli de n’Aladí i n’ix un monstre, i n’ix un altre, i un altre, delusions de síndromes on els dobles es doblen i redoblen, i llavors, soporífics, cada monstre començava no pas de roncar, d’esporular; d’esporular, com certes minúscules gespes massa cansades; i les llavors, fràgil bromera damunt la gespa maragde, prematures en llur maturació, presentaven, entre un fum revoltant, gegantesques plàteres d’òbols, que, amb plètores d’obscenitats, jo anava recollint i organitzant en mosaics colossals, i els mosaics es tornaven laberint, que jo discorria sense erra, car prou que eren el meu ben conegut reialme.
—Analitza, Te l’estaves pelant i la lleterada se’t regolfava al melic, i els espermatous, amb els vits règeus al pou orgiàstic del melic, hi feien noces, tots orgàstics, i encara trempant amb pixes règees que el clínic horòleg qui tots duiem a la consciència, fins quan som adormits i tot, hi veia com ara gnòmons gnòmics de rellotge solar manipulats pels molt diminuts gnoms, que representen a llur torn la por que tens d’haver, de fet, un vit minúscul.
—Li dic, com sempre, tot i que no hi toca ni boig, Bona, vós, l’endevineu un cop pus de mig i mig.

(...)

—Encara l’enganyava, si me’n record, amb un somni nou, on li narr que, Aquest és el reialme on era, el vell ver provat reialme de Tarragònia i Catalònia, un reialme fet i refet, inconfusible, indiscutible, entre falguerars i bogars, espiant-n’hi, nàufrag com n’Odisseu, vora la riba, les nues xicotelles.
—Una em descobreix — que deu tindre? — sis set vuit anys — i em diu que li pruu el cuquet del cony, pobra neneta, ves què.
—Follia gran — (o pus encar, immensa) — la meua, qui, amb qui com qui diu elocució esfèrica, vull dir, rodona, força portadora de prou feixuga gravetat ni de paternal autoritat, tot i que, per indelebles vies telepàtiques, li estic dient que se m’eixarranqui que me la cardaré, amb veu d’homenot, li dic, Desnona’m, monòtona.
—Ai, doctor, què li havia d’haver dit!
—Quan la bròfega ràfega de la meua rònega monçònega li arriba, com ones d’ombratge ans d’ultratge, que amb tints ambres, pretereixen la protèrvia del Solell qui rajava llums de vertigen, i tot esdevé fosc i l’oceà s’enfurisma i la tempesta en col·lusió amb tots els diables es desencadena, la maturrangueta de vuit anys s’ha tornada, qui sap per quin acte de puta fetilleria, enorme, enormíssima, fura de queixals en excés esmoladots.
—Dic, Ai que se’m menjarà el pipinet!
—L’oceà era ara una banyera plena de bombolles que bombollejaven amb bogeria; m’hi llençava; m’hi llençava bo i citant, a crits, a udols i a esgarips, estentori, en Zola.
Jacuzzi! Jacuzzi! Jacuzzi!
—M’hi fonc, doctor, com esponjat de maduixa.
Això, em respon, és no solament que sempre t’has volgut nat femella, ans que acuses amb esquírria els beneits déus de la naixença no solament pel fet hòrrid d’haver-te fet néixer si fa no fa diguem-ne mascle, ans, encara pitjor, molt més esborronadorament pitjor, per l’acte abominable d’haver-te fet néixer i prou.
—Car és d’allò més obvi i salta als ulls com ingràvida grava percudida per pneumàtics traïdors, que voldries encara, i per sempre, pel llarg i ample de l’eternitat de la infinitud de l’univers entròpic, rabejar-te al suc àmnic — malparit, escolta, com si tu fossis l’únic que això no vol!


(...)

—Quan em mancava la invenció, em guiava per un llibre que, llis i ras, es deia Dibuixos d’infants orbs, on les imatges m’inspiraven les històries que en acabat li deia, només pràcticament descrivint-les, a aquell psiquiatre negat de pesquis.
—Els infants orbs — llurs dibuixos tot esbiaixats — amb personatges si fa no fot humans, mes amb aparences d’estranys insectes, i de més a més amb tots els membres monstruosament dislocats — els caps als peus, els culs als caps, les antenes al ventre, a l’esquena els melics, les orelles plorant menes de rocs de qui els trets són en tot com els de fetus i embrions dels animals més impensats — els més lleigs i esfereïdors microbis augmentats grotescament — o peixos de marí abís jupiterià — florals nudibranquis venusians — enigmàtiques aus estratosfèriques — ens tot plegat d’enlloc — psítacs larvals (molt més humans que els humans) — la prístina lent dels invidents, sense els fantàstics, cosmètics, miralls on ens imaginem les ficcions harmòniques de l’ideal, ens veuen en llur intel·lecte realment com som — som els monstres qui sols el camp visual verge d’un cervell no pas infectat per les paràsites imatges d’un magí enganyat per la visió, no pot de debò copsar.
—I ell, l’imbecil iatre qui em fa jeure, massa tou, al catre, destil·la llavors les següents bajanades, Això és...
—Això és que, anagnost o aede llegint pregon en el son el ròssec mitològic que duus a l’inconscient col·lectiu, ets novament, com tants de nosaltres tants de cops, el brau peó Prometeu, de qui els martelleigs i les cridòries de portentós gegant qui, en gimnopèdies que incessants no es veu que han lloc als olímpics empiris, incandescent no es baralla amb opulentes àligues musculades com bardaixos halterofilistes, per a sempre doncs perdre-hi si més no el fetge, i segurament, com bé em cronografies, amb pictòrics ans cromàtics exemples, damunt perdent, dic, molts més òrgans i parts corporals encara, que llavors, com cap obdurat comte bisbe medieval robat pels veïns, li cal tornar a reconstituir, amb feinades rai, i disgustat, tot i que tafaner també, com pàl·lid escombriaire qui buida gibrells i hi remena per si hi troba mal ficat qualque anell perdut per massa èbria casada novella, i fertilitza doncs tanmateix (el prometeic gimnasta) mentrestant els èters amb rapsòdies cismàtiques de foll derelicte, de qui les cèl·lules, cascuna llur tenuta de greuges acrescuda o incrementada, i doncs, no gens apaivagades amb les reiterants nues lluites, continuen de ballar-li llurs exhaustius totentanzs, i grua (tornem-hi, ell, el bell gimnasta desarticulat i re-articulat matí rere matí), grua i regrua, com un comú il·lús, com tots els nascuts, què hi fotrem, per qualque engruna de tocatardana benastrugança, on l’ocell qui ens ataca no ens apareix d’una puta vegada ja prenyat fins a les ganyes, i llavors, com tota mena d’aviram curull, esdevingut maternal, car clares i rovells, no fotis, fràgils rai, i no vols que cada closca no amagui en acabat, pels sotsobres i sotracs, cap toll pudent de podriment, d’on àdhuc la fam no se’ns arrana, saps, potser no triï, l’àliga de torn, carnífex de vacances, o millor, de permís de maternitat, de queixalar-nos menys, i, com volen els somnis, les tremperes autoesquediàstiques de la nit, mon peret de baix eixeridet i en perxa com imperiosa perxera, una mica i tot com el teu, en grau menor, com et pertoca, no pot gruar (ell, tu, jo) que la seua (teua, nostra) benastrugança ara s’estrebi, s’estengui o es dilati, i per comptes d’haver de reconstituir-se un altre cop el cos botxinejat, no es pugui veure que cus i recús culs, als vergers celestials, de verges...?
—Responc, a les escapces, I tant, i tant!
—I ell diu, per benastrugança, vull dir, per sort, És l’hora.

(...)

—Ara farà molt més de mi lany zo ara n’ha fets molts més de mil... no me’n recordo prou bé... o potset ot fou un somni...
—Deia’l prole gal primé amor, o me zaviata’l primé llibre d’amor... escrita qualques corça d’arbre... justamen tambalt zullal zo banyes guixa... ti vulli magina-me’l... alzalt zalps d’herbete zi neu. Zi llavors trasllada’l a l’esdevenidó, vistam bulls clarividents.
—Qua tridiosincràtic zo potsemilló si zimplicats...: due zangèlique zal·lote zi do zantipàtic zal·lot… zi do zenemic zantitètic zi ferotges rai...
—Oh continus deveniment... arxipèlag de formacion zequivalents... aquell, però, ara, era un paratge força espadat, amb cingles, congosts, balme... zi llavor zhi havia davallan tun solell rogen, ca frec de caure, leri-leri a la ratlla del remo thoritzó...
—Això rajà temp zha... fóra mentidé de volé-ho processà o adaptalz temps moderns... prou sé que to té zesvorancs del mateix tel... en fas un en entrà, l’àltren sortí...
—I la mar, una mar que veus bellugàs com en un lent marejol a contraclaró, un bon llostre, a la tardom, bel zull zenllorat, zallèn d’un mó norfe de vida... no pas del to torfés cla... carem de kequivocà... la mar ques bellugué zuna mar de cervells burells...
—Caldria quen zhia tansessi muna mica més... quens féssim fin zaquell tocom... aquell tocom on sembla que... oi...? s’hi belluguin personatges... fets de carni ossos... homho percep, ca...? hom se n’adona... hi ha... hi ha... no som pa zal cas chomés un pèl massa llosc d’ull zo fosc de llums, de llu, ki donc zun lluç, cavà...? Hom se n’adona per força: lla baix s’hi cou quelcom, quelco mhi bull...
—Hom s’hi apropinqua, homés curiós... hi com mé zhom s’hi atansa... glop! Selva o forest, bosc primigeni... embolic nemoral d’antenes flingadisses, d’argamasse zargiloses, de nafre zautònomes, de degenerescèncie, zen fi, excrementícies d’alta procedència... i unhumitat... no cap ven tagut... mé zi ganivets d’esgarrifança xiuladissa... unhumitat, cal di, i una fredó argentada, tota metàl·lica...
—I ara...? Pedra... hi ha pedra de valent... pedres, gairebé únicament pedres... quin codolà mé zestès dins la selva d’enjondre, doncs... una selva d’ara deu fe cinquanta-mi lanys pel cap baix... to teixo zany zenrere, llas!
—I donc zel panorama canvia... cinquanta-mi lanys enrere... ah! I cal que la crònica sigui fidel... tant com permetin el zimponderables de sempre, els cicle zi ciclàmen zinterposat... zallò quen llorda la lent... el fan gui les circumstàncie... zi la memòria... hom s’escarrassa, tanmateix, hom s’hi escarrassa perquè tot sigui vera, ço si més no versemblant...
—Tret que... ara enz n’adonem... peraixò les pedres... onhi havia cinquanta-mi lany zenrerel zarbre... zhi hara les pedres... ara... ara, doncs...? soma cinquanta-mi lany zenvant... peraixò gosem avençanzhi... cinquata-mi l’anys més de civilització... no pa zaquell zhomes primitiu... zo per quènz quedaríem a cinquanta-mi lany zenvant... per què no n’afegirie many zi pany, zaixò rai! Fiquem-na almostes sidèrie, zep! Fiquem-ne milion zi milions mé! Zens farem ballal ca pi tot! En zel farem bullí i farà fu mi tot! I direm...
—Direm... prou s’ha nunides les cèl·lule zi s’han socialitzade zi s’ha nenjovades fèrriamen ti han bastit zòrgans diferenciat, zi teixit, zi galindaine zespecialitzade... zaixò rai... I direm: doncs ve-t’ho ací: el mateix s’esdevenia enaquest cas... d’aqueixa mateixa manera s’aplegave nara milion zi milions d’encèfal, zi en feien una mar... prou ho deie maban: zuna mar d’encèfal... zi donc: zaixò ara é zuna unita... ti d’aques tunita ten podem di, si doncs volem, caren zés permè, zen podem di home. En podem di, enèrgic, zhome. I tanmatei... xun calfred enz... ens solcarà l’esquena... i més quan... Més quan enz... ens veure mobligats a reconeixe que... aqueixa cinta... aqueixa espina... l’antena vibrati laqueixa és justamen tuna reminiscència del nostre... hum... del nostr embalu... mel nostre cos... El nostre cos!
—Mes per quenz nesgarrifaríem, enznes borronarie mara? Prou que tamben zaveni ma esguardà com cosa feta, vera i indiscutible, l’evolució humana d’ençà d’àtom zi cèl·lules d’allò pus nàquisses, sotils, frèvole... Zi doncs?
—Nogensmenys... síguins permès de bada-hi una mica... davant l’estranya beutat de l’home... del mascle... Del mascle, carsi afinàvem prou la vista, prou enz n’adonàvem que... descobríem que... o si més no en zempescàvem que... entrels cervells n’hi havia un d’infartat de fres... ki s’esqueia quenz venia a la vora i, din zuna vena crebada, hi ficàvem els dit, shi sucave, mi, xup-xup, en treure’l, zen zels duie mal na, zo en feie mun cop d’ull, o n’escaujave mel contingut geneti, ko deixàvem establert, fos com fo, zun nombre superió, si fa no fam anifest, d’androgen, zhormònam ascle (encar que dubtéssim quin servei puguin cara fe aita lhormona).
—Ambtant, cal di quem tinguda bolla! Ulléssim capal monitó de la nostra màquina! Justamen tallà o nassenyal... Ca quel clissem...? Ca que hi halgú quihi ix...? É zalgú... i el coneixem... És n’Hòmit, l’idiosincràti kal·lot primitiu... l’home selvatà... u nanimalot, si hem d’esse sincés... i és passeja pel paisatge d’adés, paisatge anti, kedènic, maligne i perilló... Zi e lles l’home conegut... l’home quens sabíem de temp zha... I qués mascle qui ho dubtava ara... No calia pa zendevina-ho per la barba... ni pel zabraonats braons... me zullan tel zenormes penjoll zentrecui xavall, llavor... zah!
—Ara diré mel nom d’un del zaltre zal·lot zidiosicràtic, zaque llal qual un dels cervells li petave... Nés diu n’Horrem...
—Alhora que n’Hòmit es passeja pel bosc, per l’erm pedregó zaquella mar de cervells quis diu n’Horrem es passeja... Hi rellisca... hi rellisca displicent... com a únic senyó del paratge, sense cabòries ni neguits, llambregant-ho tot autoritàriament... Si calgués, t’etziba, vulls part damunt el muscle, t’etziba vuna llambregada quet glaça l’ànima i t’esborifa la pell... tret quoi que sembla que somriu... kaquella mar de cervells se te’n fot... massa superió? Cal fe-s’hi creus, cal fe-hi ulls de vidre, caraquei xés l’impressió quen zimposa al furin terió tantost ens descobreix... tantost sembla kassoleix de veure’n zo ensuma’n zo intui’n za través de tot zaqueixo zany zi pany... Zi si nosaltres n’estem tot zesverat, zell no sembla pas que gens. Potsé per què nosaltres cobejàrem d’assolí aqueixa fita d’ençà d’un pilot i escaig d’èpoque zi ell rai, ell é zel futuri sap tot plegat com s’escolava.
—És legítim quel nostr ur kens vulgui satisfets... que sense roïndat zho macordi quen llestíem quelcom gruat tan pregonament kara quehi som, per forcenz zha de pessigollejà plaentment.
—Ulle menrere. Quis perdia detalls simultanis, si potsé, qui sap, to tal capdavall lligava...?
—N’Hòmit sur tavui força viat de la caverna; la boira de la matinad encar ha d’escampà del tot; deu tindre fred carsem bla que li tremoli la carcanada. Se’n fuig del jóc, donc, zi s’escau que nomé zamb prou feines matinegi... o potsé ni això... u nas trinnominat, pel fet que s’esdevé que jas clatà i desaparegué aban zitot chom no’l descobrís, lluu, creman tetape za totes trop... ai, la bèstia! Lluu potent, i massa, seguramen, tesventa. Tavia tes cremarà del tot. Lluu molt més fèrmen car que no l’estel d’en Perris les nits glaçades que tornem del cementiri i bufaquell taro gèlid Pirineu avall que cal que hom s’arrupeixi tant com hom prou ha degu thavé copsat que s’arronsen le zurpes dels gats de ca nòstrun camí la nosa quels pessigollejava l’olfacte ha passada formà part de llur museu de peces sen shis tòria, i no é zara era d’arreçó, i donc zé zhòren car de sestejà...
—Lluu lla bai xu nastres micolat, com n’Hòmit ix del cau, i lluen, i nols comptarem pa zara, milers d’estel zal cel. Astres pera ventura hores d’ara dimitit zi potsé de fa tongades d’anys, lustres, segles, mil·lenni... zastre zel pampallugue gi sembrada celístia dels quals només s’arrosse guenvant per tal d’oferi’n zun cer tambièn... tel ce lé zalhora molt semblan tal nostr, i gens.
—Ha sintetitzat n’Horré mu naltr albuminoide – nou de trinca, maien cetat – ha atès de fe-ho i, mercè za un nombre de cervells més avia talt que hi has merça, ten la tasca de... de... de l’hum... del domatge, de l’ensinistramen, tel té del to tarec.
—No sé pas per què hauria de volé tornà a llegí maixò, perhò faré... un tex tamb qua tro si zimplicat zidiosincràtic... zi aquès tés llurhi tòria... am bun narradó qui va vantan tel zassassín... zi alhor explican tals llegidós le zincidències de llurs peripècie... zamb dos protagonistes de moment... do zhomes, n’Hòmi ti n’Horrem, força diferent, zi tanmateix cal pensà que forci gual – zo altramen ta què treia l’història...?
—Bé, qui sa, pesti cuna míquem boirina, tuna mica... hum... com qui digués, tocat del bolet... to taquesta tramoia o tripijo quem duu a l’esmen tel meu zinfantívols somieig, zam bel circ Trèvol vora el riu... el zacròbates del circ, i els cavallers del circ Trevo... lam blós Nicolau ballant pel carré... am bels ventríloc za les firete... zi jom veig sempre de presentadó... explican ta totdéu què s’hi esdevé... perquè, d’heroi, no gaire... ni acròbata ni malabarista ni ventríloc nin sinistradó d’ossets... ni de pallasso! Pallassades, gens. Gens. De gràcies, nul. Corre i au. Corre rai.
—Corre darrer el zaltre... zesperava quengeguessi ni llunya mig camí ca ja eren encar no engegava... discursejava coma nava a guanya’l... zem bevia’l suc de regaléssia, la meua giripigues porti vamb quatre glops, llença volímpic l’ampolleta, i petava corre; a quatre gambades de l’arribada, ja bandona venrere’l darré dels corredós.
—Jugan ta fe’ns pò de nits pels tètrics cancell zun camí am bun bas tu naltre company’m va fendre la parpella... em sortia l’ull toti tancant la parpella... i tothom feia cara de pò... specialment ma mare... ls xisclets... mèntrec jo rai... sense mirall... amb l’ull enceta ti la sangassa... sense veure’l... zial contrari... tancant l’ull i veient-hi... el meu aspec thorroró zesfereint totho... mem veia com qualque mena d’heroi... ben plantat, horrorós... sí... me zheroi... cu nheroi d’estí lespecial... ehem... ple d’orgull propi... am buna tòssin tercrural voluminosa... no voldria pas fe’m procaç... pro-cos... porcàs...? Mai! Em dónun rampeu n’Hòmit... n’Homi... tu nhome ferm com era jo de jove fer... ma la flò de la vid... exac ti vivaç... for ti loquà ci eloqüèn... thorroró zi bell comell sol.
—L’horroró z’Homi – tus n’havia fets potsé sabedós – s’ha llevat tant d’hora perqueco màrals contes de fade zi de bruixes cal mateix temps llegia a ca les cosinetes s’escau qués tambel xic de la pel·lícula – é zel prince, pel cap de trib, ul tribú... o, si m’escanyeu, ncar milló, qus diré? É zel ministre – nol, ministré, el trobadó... vamb mitges virolades be nestretes, vamb babutxe zi cosset, vamb medalló i mandolina... i al capdavall que bufó! O matisave mi en dèiem quera’l capitòs... tel capitost quin augurava’l corredó capa les complexitats del futur... era’l pontífex, l’arúspex, l’artífex de la família quinstauraria... car cal convení que gen taleshores no gaire... ze naquells temps de ca la quica... naquelle zandoles d’endreçúrie zinhospitalàries... la família, doncs, quinstauraria’l cabal genètic postu... mo per di-ho cla, fem-ne, de n’Hòmit, ja, de sa galdosa trib, ul capità.
—Ha gut d’aixecà’s dejorn, crec, per tal d’espavilà zi gen zenterc fe-s’hi, de cacera, a la percaça de teca peral tec...
—Té un reguitzell de súbdit zels qualsson massa pecs, mecs mandre zi no gaire capaços, qui potsé se lial çuraven si de massa carpan teren reus. Se lial çurave ni potsé se’l cruspie, nel pelave nil mastegave ni se l’empassaven glo paglop. Llavor zel païe nien paí’l prou’ls calia trià un nou general qui’ls fes la feina. Carels temp zeren diferent zaleshores. Qui més manava més pencava. Totera trabucat. Totes tomba, com truita crepitant.
—Cal tindre’n prou ara amb di que la fa mel mordica part de ventre lli que, rei i to, thaurà de pencà, car perai xos rei, perquè zel mé zhàbil, i sensell tot se’n va n’orris. Si no fos qui mé zen sap, no pas que fóra ja re, is cla.
—Aquès tés n’Hòmit, doncs. Qui, pencan ti sabent-ne, durà menja per a tothom, tant peralz qui malden com esmeperduts girientor, ni nomé zhi són per a fe-hi feti fet tossa, com peral zaltre, zamb més raó, qui creixe ni sure, ni qui, arronyacats rival zi tot, qui sap, quis popa’l dit? N’hi ha qui creixen com n’hi ha qui decreixe, ni al capdavall, alguns dels més menjats per la fam, els més neulim zi feble, zensems, qui sap qui nos du com pedra no rumien... qualque revolució?
—Mes tant se val, no cal pa z’empatollà... ze nacabat serà’l directó qui més contribuixi a la comuna... i a la comunitat... qui més menja més caga... qui més caga més mana... en acaba tés xalarà més qui més nyaca-nyaca nyam-nyam, menj, i doncs, contribuixi a la comunitat mitjançant la seua forci habilitat... caçan ti cardant.
—Trescava, doncs, l’horroró zheroi. I caldria potsé repassà... remetre zun al zautós de ciència-ficció, de fantasia me zo menys científica... N’hi ha reu de bons... A Rússia, a Polònia, al Zestats Unit zi a Hongria. I adhu ca d’altre zindret. Za propòsit de què, caldria que non zestéssim de fe avinent (tot guardan tels respectes deguts) (boi fen t’abstracció i estalvi de tràmit zi altres brocs), caldria tot plegat quen zadonéssim d’aquell detall precí: zel sexe.
—Enz l’esguarde... Maquès té zel regrés de l’apol·lini n’Homi (tu nhome na mica poto) lal pairal buit cavernari casolà... No ens féssim els retrògrades nil zanacrònic, zi tanmateix encarhem de reconeixe quel delate no traeixe nels múltiples saltiron zi les múltiples ganyotes c’avia... saltiron zi ganyotes denuncie nel xiroi que ve... flamíger de felicitat... flamíger toti que desconeixe nencar de fogà: de fer foc. Som enedat tan reculada, cavà?
—Lhis tòrias repeteix. L’home se’n va. N’Horré mavença. Cal creure que fuig, que s’escapoleix capa qui sa pon. Podem veure’l bellugà’s, declinà pama pam. Com una gelatina, na-se’n... Cervella cervell prene nel relleu... Successivamen tés mouen... Blai tot tou’s mou. I au. I apa. I fa camí, doncs, fa camil lusionat...? Com qui diu, content d’adreçà zon s’adreça. Si descomptave mel zabrandat, zel zextremiste... zaquell cervell de lla lli qui bot-i-bota tip-top-top-tip... com un baló foll... no pas tot zels cervell za una, ca...? això fórim possible... n’hi ha d’havé de boigs, de riallés, d’indignes. N’hi ha d’havé comaraquell fava de mé zamunt... malencònic, melangiós... tristo, tabalti, tapunt de fotre’s daltabaix, suïcidà’s... Ca lexcloure’l, zaquest... zara, sial farrassàvem percentatges... tanmateix... veuríem que guanyen, perim mens tacó, els cervells trists part damun tel zabrandat... Ziara caldria di doncs qui n’himne l’anima, doncs... Per què semblava conten tell sils seus cervells plegats tristó’ls pren? L’anima, però, l’himne de la fam. D’ací que conten tavenci, i alhora trists s’estiguin molts dels cervells qui l’integren.
—De quina química no s’atipa? Un ti, pés feia, un tip. De tornada, doncs.
—Satisfet zambdós de llur traça: això els definei. Xamples, cofois... Ximples panxacontent, zaixò fóra exagerat.
—N’Hòmi taviat... només caldria quesperé zun zanyocs de segle zi...

(...)

—Sovint cresta-pansit, exhaurit en acabat de cada sessió de proesa pseudoterapèutica, em perdia amb pas barroer per boscs, i a les fonts hi escoltava, tectònic, alguns dels protocol·laris panteixos de les patidores paitides qui hi periclitaven.
—Amb esglais de gripau, hi copsava potser, recolzats a talaiots, o arrapats a vinces clares de costeruts turons foscs, arnats eclesiàstics, qui, clònics, convulsius, arrencaven de la terra enormes mandioques.
—Pigmeu fonamental, amagat doncs damunt la molsa, entre les violes de bruixa, m’ostava els aclucalls i, gens remís ara, en seguia la recepta. La terra és capsa de Pandora, de qui, prou metal·lúrgic, dels seus orcs viscerals, hom, prou sagaç aitambé, pot extreure’n, si vol, balbes tirallongues de carcasses incendiàries qui cap taxidermista no es basquejarà pas aitampoc a farcir de magnètiques llimalles, no fos cas, vós, que l’epíleg al coet del crim no porti pitjors conseqüències que no les tènues nuus d’uns pocs pudents fumets.
—Per rosts xiribecs a seracs, tombant-hi, ans mòrdicus i meteòric tanmateix redreçant-m’hi, faig siau!
—I el meu comiat duu el ximplet coribant a implosió. Ni rígid ni teocràtic ara, abandona com joiell de compromís el bolic de l’infantó qui sebollia, i ponderós com hipopòtam i afetgegant els lliris, s’esvaeix com mocós congre per l’ulldebou de cap esbarzerar.
—Ara, esvaïts doncs tràngols i enrenous, gens mesell ni ennuegat, m’atansaré, llambresc i elegant com bacil, fi com silf, polit com llebrós, a cap al·lucinogènica nimfa i li diré que, durant el meu mandarinat, quina erupció d’idil·lis idonis!
—Potser em reciproca sense fels, i no pas com certes altres qui, ventríloqües i costelludes, fereixen en feréstega resposta la sensibilitat d’un rinoceront, en corroeixen les angèliques membranes, amb llurs escatilosos extemporanis retrets, que, si com a ontòleg acomplit entenc, no pas com a client, no fotem.
—Tracte acomplert, desllorigador catàrtic, on em mena de mig amagadet? I ara, en obscur lloc escondit, no em diu, sense honta cap, que vol marrera en magerra, busnó en furí, atzeb en taboll, i, pobrissó, li dic, No, no.
—I em trec de l’infern la tauleta que m’acredita.
—Arqueòleg intercrural, subtil pels solemnes ziggurats dels sumptuosos entrecames, hi sóc heurístic llegidor.
—Llegidor de conys, plecs sacrosants on tota saviesa, sebàcia, semiòtica, no rau. Cada cony lletra conyiforme que a pleret, molt a pleret, de tracte en tracte, no m’escriu la vera bíblia per a ús particular.
—Amb quina emoció no descobreixes cada lletra, company!
—L’emoció de l’art i la raó de la ciència, ve-li on! I la resta, la resta és falòrnia.
—I prou.

(...)

—Aquest era el bosc primordial, on no aprenguí l’ofici de molt especialitzat lingüista, doncs.
—Cap de setmana a París, per a la manifestació. Entre la gentada, de Bastilla a República, escandint Johnson assassin i F.n.l. vaincra, passejant d’afegit amb els qui van sota la magra divisa Els Catalans llur anhel: Pau per al Vietnam, llavors mirant, amb d’altres badocs, els aparadors, nous sistemes de televisors en colors. Al vespre, ficant el nas pel parc on conec que la gent ve a cardar-hi i sobretot a exhibir-s’hi, exhibir-hi més o menys botxinejats talismans de carn, i per comptes, quelle bonne chance, vós, hi galivava, esquitlladissa, la silueta d’un vellard negrós amagant una pistola.
—Que em dic, Hi tornaré quan no hi abundi tanta de gent, potser a les primes hores de la procel·losa amarga matinada, i l’arma oculta me l’embutxacaré, car prou mai no saps quan els gurrípies de la bòfia et poden assaltar, en brutals il·lapsis no gens benvingudes, vós.
—Ara doncs eixia de l’hostal a quarts de cinc de la matinada, m’enfilava cap al bosc de Bolonya tot guilleret, i ara tot hi és tan diferent de l’hora vespral que enlloc no ensopegava l’amagatall.
—Viu al capdavall un edifici que em semblava votat a l’abandó i em deia, Crec que potser faré drecera, i m’hi emboteixc.
—Tot d’una en la foscúria un simi se’m penja a l’esquena, me’l vull sacsar que em caigui per terra abans no em foti cap mos rabiós a l’orella o al clatell... tret que la veu del simi és una veu d’infant — hò, és un marrec tot vestidet de blau, deu tindre uns set vuit anys, No em deixis anar, si et plau, prega el minyó, i com viu que era un minyó amb bona disposició, jo que li demaní molt amablement si sabia on érem.
—Érem rere les cuines del gran hotel. Hom només hi estotja i emmagatzema teranyines i rats, i potser, ben amagats, no fos cas que els inspectors furguessin més a fons que no calgués, alguns bocois segellats de productes químics prohibits, faitissos, per a qui en sabés l’indret i els sabés emprar prou, faitissos, dic, per a exalçar els opípars i verinosos banquets.
Jo vull tornar al centre esquerre del bosc. Hi he perdut un joiell que vull retrobar. Per què no m’hi adreces, trapella, i, si hi reeixim, estrena tindràs, que li diguí.
—Amb llavis púnics de nan, el nen petoneja el coratjós paquiderm rere l’orella, i se’m mullen els ulls.
Trobaré l’amor a París? — fiu, somiant despert, i, sense cap altra base lògica que la de l’instint, n’estic segur ara que aquell preat prestigi al coll (el bes, el bes!) em guardarà fins a la mort — no sé pas per què, potser em figurava que un petó nocturn de simi pervers — ai si sóc racista! — em duu, per qualque inserció o esmunyiment místic, estalvi d’empertostemps, incòlume a violari, estort per a l’eternitat, només per la bona via, ocultament tatuat damunt la pell de l’innocent humà.
Ens hem de disfressar si volem escunçar, sense testimonis assassins, el joiell diabòlic, recomana el babuí, i ara és per terra, i bo i pixant-hi, fa un tollet en un clotet d’on, amb el fang de cosmètic, ens camuflem de ninots de fang.
—Voilà com esdevinc de bell nou en Bob el Beduí.
—I què em desperta l’endemà de bon matí?
—Doncs ara us ho dic. És el tritlleig de cap capsigrany qui creuclava joiosament cap llangardaix (si s’errés i es creuclavés la pixota, rai). Mes, ai, a quin barri doncs de sarraïns llors i bruns ara no rac? Ni qui m’atacona recentment, cada nit, mentre estic somiant?
—Sovint (ara hi caic) no em deixondeixc sinó amb ull (o dos!) de vellut, o la galta esquerdada, o amb els nas de gairell, o amb mitja cama feta malbé, o amb el ventre salvatgement colpit, copdepunyejat.
—Tret que avui hec, en pus, el crani esquerdat. Pel terra polsegós, dos fúnebres voltors, o força carunculats urubús reials (o galldindis qui en conjuraven opsímates les típiques papades i urçols?) fan amb les urpes escubi-cubidú mentre esperen que el morent no estrebi la pota.
Ets a l’altre Xangri-La, carallot, em diu, per comptes, amàstica amazona, una senyoreta de sis o set anys. —Accidiós, hi despenia la meua jovenesa. Com larva cavernícola, intrèpidament letàrgic, la màrfega fètid taütet, no hi moc altre que la llengua.
—Clits heteròclits en permutacions incessants de jeroglífics que assidu desxifr, màquina lectora, amb llengua com pus anem pus experta, se’m foten damunt com afamegades hienes.
—I marededéu quin bordell! M’escalabornen i estaborneixen, m’esbornaguen i esborneien, m’embordoneixen i embordeeixen, i borni, borni, tost m’han tornat.
—Què dic borni? Instantani, ni de cap ull no hi veig.
—Sóc un altre Homer. Tothora recitant, tanmateix silent, mes sempre carismàtic, tocat per una altra mena de do de llengües.
—Ensonyadament mitopoètic, embarassat de tanta d’eloqüència com no adquiria en gir brusc de la fortuna i sense cap mèrit ni un, putxinel·li qui la locomotriu de les folles circumstàncies engega en carn, com trilobit qui, perquè tots els seus pecats en vida foren venials, tanmateix, ara amb les pluges, de bell nou carnificat, estovat, torna a anar fent, ací sóc, totalment il·lògic, com la vida mateixa, un adonis a qui les idònies dones en sínode rodoladís no s’adonen, sardòniques i sense fre, en hedonistes desemmidonats mai anodins rigodons on les tastívoles gònades monòdic no enton.
—Nodrissó amorrat tostemps a les cireres.
—Llep, llep; llep, llep.
—Cireres i cireres, cireres de cirerers de cirerars, agres i vermelles, veroses i dolcetes, sortós diable, on, unànimes, les brunes i llores sarraïnes de totes les edats, les enigmàtiques i les altrament emocionalment deficients, les ampul·loses i les cleptòmanes, les perfeccionistes i les pretensioses, pendulars no se m’eixarranquen que els netegi les lletres.
—Les lletres, les lletres, les lletres conyiformes, hirsutes i glabres; tendrums cal·ligràfics que ressegueixes sol·lícit. No gens vel·leïtós col·latari qui emol·lient mol·lifiques mol·luscs i corol·les, excel·lents col·lutoris.
—De què et servirien els ulls, si amb la llengua prou no hi llegeixes millor?
—Amb la llengua, amb la llengua; kalimera; bon jorn.
—Jó napot.
—Amb la llengua, gran do; adjö och tack.
—Viszlát, és kösz.
—Mai anodins rigodons on les tastívoles gònades monòdic no enton.

(...)

—N’engrapes tafarres
Diteges els clits
Són dones bandarres
Tot anques i pits.

(...)

—Qui ama cireres aprèn de grimpar
Com qui ama fufes de fotjar i llepar.

(...)

—Conys ideogramàtics, en redreces tots els torts del passat.
—Un cop passat i repassat, cada ideograma ara net límpid prístin impol·lut.

(...)

—Per què ésser algú quan ésser no ningú és verament (tot i que molt mòdicament i condicionadament) possible?
—Prou sé que tots els brètols malignes t’envejaran la llibertat d’ésser no ningú i et voldran mort de mort cruel.
—T’hauràs doncs de fer invisible dins les teues capacitats d’invisibilitat.
—Mes, això també. Que mentre et duri l’anonimat en la llunyària indiscernible, en la inaferrabilitat i en la incomprensibilitat del teu savi plausible camuflatge, prou te la xalaràs; ten-t’ho, t’ho dic, per assegurat.

(...)

—Li deia a mon germà com aprenguí de levitar, i una veïna atlètica s’escau que és a casa, una dona magnífica, rossa i colrada, qui només sempre he saludat amb una capcinada o amb un hello, i qui tanmateix sempre he somiat que cap migjorn gloriós i assolellat no em deixés si més no tocar-li una miqueta aquell cos seu tan ferm.
—I com explic que vaig aprendre’n, de levitar, vull dir, pujant una barra vertical d’aquelles soltes i que només romanen plantades amb la força que hi apliques mentre tractes doncs d’enfilar-t’hi com un simi, ajudant-te amb peus i mans, fent així com diu figura de gripau qui grimpa...
—Ara veig la meravellosa veïna tota admirada, i qui, tot d’una, afectuosa, em demana, per primer cop a la vida, i nogensmenys com si com qui diu ens parléssim normalment, em demana, dic, si un cop sóc ben amunt, ara doncs sense barra, havent-la deixada caure, car enjòlit més o menys prou no em mantinc, i continuant la meua lenta ascensió, com si diguéssim, fent-m’hi, fent-m’hi, amunt amunt, insistent, persistent, amb el mateix gest simiesc, mes, com dic, sense barra, sense barra, on llavors certament mantes de vegades darrerament prou aconseguia doncs ara d’elevar’m i mantenir-me si fa no fa enjòlit, com dic, això, és clar, si mantenia alhora una certa tensió muscular enmig de l’aire, no gaire estona, és clar, em demana, l’esplèndida beutat, dic, em diu, si sóc capaç, un cop sóc a mig camí, com qui diu, entre el terra i el trebol, si sóc capaç potser de fer-hi cap capgirell, i li dic que, home, això rai, ara ho intentaré, i m’he fotuda, catacrec, ben lletja i dolorosa trompada, vós.
—Ep, i en voler-me aixecar amb mals pertot arreu, me n’adon que, vestida com sempre molt lleugerament, l’apoteotitzada veïna levita gairebé tocant el trebol, tranquil·lament somrient, ella, i estesa horitzontalment, com si és bocaterrosa a la platja, i veig que mon germà també ha levitat, tret que ell ho fa dret, vertical, una mica garratibadot i tot, mes que, tot de sobte, quelcom se li dispara com si fos un coet, i veloçment es estrebat qui sap per quina força, com si ell és una mena, com dic, de coet humà, i s’estavella, sense fer-se tanmateix gaire mal, ell, al racó més llunyà (per a mi) de la cambra, i s’ha d’excusar dient que de vegades això és el que passa, sí ves, què hi farem, no tot són violes.
—I sóc a terra, tot desmanegat, i em trob força empegueït; tant de demostrar la meua tècnica, per a uns resultats tan nàquissos ni galdosos comparats amb els llurs, collons.
—Collons, collons, vós. Quin paperet! De lloro eixalat.

(...)

Com més humiliat, més alliberat.
—L’únic mig remei contra la por davant la teua absoluta definitiva infinita extinció, és de veure’t constantment i decidida com la molt petiteta merda que ja no ets.
—I llavors, la teua mort... Una merdeta insignificant de més o de menys dins l’univers, pse. En fas el mateix cas que no en fa tot i tothom altri. Cap cas. Gens.
—Com més important (carregat de pes) no et vegis, més de greu no et sabrà morir’t.
—Et dius, Aquest escarabatet i jo, quina gran diferència?
—Si fa no fa, ambdós anem per feina, no abandonant mai ni la tasca ni l’esperança...
—Esperança de què? De quelcom o altre.
—Un mos? Un cony? Cap tranquil raconet?

(...)

—El mateix foc dins els eons
dins els eons
els eons
dins els eons el mateix foc per a les vides efímeres
efímeres
les vides igualment efímeres dels decrèpits matusalems i, per exemple, aqueix escarabatet o panerola qui, just acabat de néixer, ai, ha mort sota la sola de la sabata del passant distret
vides negligibles
negligibles
vides negligibles la seua i la meua
i la del passant també
vides negligibles, com la de qualsevol altra puça entre ungles esclafada i la meua, per exemple
els eons
els eons ens volen transformats en el mateix foc de l’eternitat tornada foc
foc
totes les nostres cèl·lules barrejades en llenya que cremarà perduda en les infinituds d’un univers que cap peu ni esclop no esclafarà mai
mai.

(...)

—L’univers és una bossa hermètica on es van acumulant els fems.
—Bombolla de gas.
—Ai que farà un pet!
—Trajecte bord.
—Proper arrest: L’Esclat.

(...)

—Per què les dones, noies, nenes, somriuen amb llur típic somriure d’exaltació quan t’ofereixen, cuixa-esteses, l’extraordinària visió de llurs conys?
—Perquè els els apreciïs, els els preïs, els els acariciïs, hi joguinegis, cusc, i en cantis, és clar, les més bestials meravelles!

(...)

—Baixant per l’aiguaneix del moix
xantant, xantant
xantant uns xants maixants...

(...)

—Quan em tornis al costat
estaré tan esverat
que potser caic del terrat
exultant enamorat.
—Quan em tornis al costat
la historieta s’haurà acabat
no hi haurà pas al món vit
que no t’hagis cardat
vet ací de fet tot plegat
que ara no em tornis al costat.

(...)

—Toca’m toca’m
toca’m si et plau un colló
o toca-me’n dos
abans abans
de tocar el dos.
—Toca-me’n dos
toca-me’n dos
abans de novament
no tocar el dos.

(...)

—La llet la llet la lleterada em sobreïx saba saba sabata
a cada puta nafra saba profusament vessada
ruixant arreu espetegant a la sabata la llet
la llet la llet a cada puta nafra lleterada hi sobreïx la saba
la saba saba lleterada la llet la puta llet la nafra
hi sobreïx bromera escuma escata nata
sóc peix de llet en llet lluent en puta nata
sóc peix sóc peix a cada puta escata nafrat ix-me’n ix-me’n
ix-me’n lleterada escuma saba
saba saba lleterada nafra llet bromera escata
escuma oceà onada onada lleterada
ejaculada saba la llet del sol cràters de nafra
lleterada del sol oceà de nata reïx a esclatar la puta escata
volcans de sol llet llet lleterada esclat esclat esclatat esclata
esclatat en saba safrans nafres glaceres glaços
onades glaçades de llet i llet oceà escumes lleterades nates
nat a la nafra oceà glaçat bromera afrodita lleterada sol safrà
saba de glaç glacera encesa bromera escuma lleterada
esclata esclata oceà d’escates
la llet la llet nafra saba sabata lleterada nata
ix-me’n ix-me’n onades onades sabes nafres lleterades nates
onades glopades glops reeixits cataractes
glops glops oceans sols escates esclats cataractes cràters.

(...)

—De petit veig del balcó estant la tipa pigada gitana eixancarrada
dempeus sota les balderes faldilles estampades pixant
pixant pixant
pixant aixecant gran polseguera enmig de la carretera davant la nostra botigueta
i com els exploradors qui remuntaven el Nil
qui remuntaven el Nil fins arribar a les fonts molt sacrificadament
molt sacrificadament ni heroica
els somiats estoics espartans exploradors
així també jo
jo petitet renoc benigne
renoc benigne remuntant
remuntant la seua pixarada fins a la font frescal
fins a la font frescal restauradora ambrosíaca d’un cony
d’un cony!

(...)

Let the pissers piss
let the sleeper sleep
and the dreamer dream
let the fuckers fuck
and the workers work
let the mourners mourn
let the booers boo
and the laughers laugh
let the hungry hunger
the murderers murder
the busy ones busy
and the boring bore
busy enough is he
the sleeper that sleeps
the dreamer that dreams
while the pissers piss
and the fuckers fuck
and the workers work
and the mourners laugh
and the hungry murder
and the broken split
and the squares circle
and the circles square
and the square are hip
and the hips are hopes
and the hopes hop hop
as benign tadpoles.

(...)

—Vaig néixer al nadir, senil i boget, tot tocadet del bolet, mes, lentament, carranquejant, repapiejant, vaig anar creixent, i mentre cresquí, això fiu, m’abeurí a les fonts del seny cristal·lí, fins que el zenit no atenyí, savi suprem qui gloriós s’ha de morir.

(...)

—Sovint dos mots per a dir el mateix, a tall de dacsa i blat de moro.
—El mateix amb superstició i religió.
—Absolutament cap diferència, vós.
—Els dos mots designen una mateixa activitat mental de cretinenc cervell.

(...)

—Que fastigosament ridículs els viltenibles, carrinclons, nacionalismes terraqüis!
—Comparats amb els “nacionals” qui pertanyen al reialme suprem, immens, incommensurable. El reialme de la mort.
—Que com ens diem els “nacionals” del reialme de la mort?
—Ens diem “morts”; en un no re, ens diem “tothom”.

(...)

—Si mai plores pels morts, plores per tu? O per qui plores?
—Estranya emoció.
—Plores pel que fou, plores per l’ahir.
—L’ahir — l’ahir, l’única eterna realitat, l’ahir irrecobrablement fugit.
—Plores d’enyor.

(...)

—Per qui plores quan el mort és un infant?
—No pots plorar pel seu ahir, massa curt.
—Un cop nat, era ja algú. Tenia doncs un esdevenidor. Això en plores. N’enyores l’esdevenidor.
Plores per un demà definitivament buit. Enyores com el mort, bo i esdevenint, potser no l’hauria omplert.
—Com se’n diu d’aquest enyor d’allò que el temps encara no s’ha resolt de fer reeixidament existir en allò que en diem realitat? L’enyor doncs del que mai no serà?
—És un enyor sense causa. I sense fruit. Un enyor xorc. Un enyor eteri, fantasmal. No hi ha nom que no s’ancori en la falòrnia.
—Mel·lontàlgia.
—Mel·lontàlgia, enyor de l’esdevenidor. Si el nostàlgic pateix per la vella casa del passat, el mel·lontàlgic patiria per la incerta casa del futur.
—Enyor estrany. Enyor del demà, i per compte d’altri?
—Enyor de plenitud futura? Quina? De glòria estable?
—Anhel de fixar el palimpsest inexistent d’una vida estroncada gairebé d’arrel? De fixar-ne el palimpsest alhora en tots els seus escrits esborrats, i àdhuc mai verament escrits?
—Un enyor bord. Cert, l’enyor és bord; però no pas la pena. La pena pel buit, pel petit buit que és precursor del gran buit. Inomplible.
—Tantes de potencialitats en orris; horitzons apagats d’ulterior desenvolupament; tantes d’expectacions trencades en escruix; en plorem les mancances; delusió nostàlgica, doncs; impotent; tot esforç, debades.
—Al capdavall, enyor il·lús; escaujant prescients allò venidor; tots aqueixos futurs, al capdavall ben insignificants, que el minyó es perd doncs.
—Viu, no es perd mai. No.
—Foraster inconspicu qui d’incògnit es passeja. Els cactus monstruosos, alts i grassos com edificis pròpiament hirsuts i punxents, quan, en visites a ciutats inèdites, per llurs barris perifèrics, on savis ocults desenvolupen secrets meravellosos, ell vagant per vila adotzenada, a impensables racons, s’hi troba per xiripa els cactus espaordidors, o les espesses neus d’estiu, i hi sent les veus de cavalls tanmateix enrogalladament enraonaires. Oi que creu d’antuvi que són de cartró o d’alguna altra manera fictes? Mes no pas. Són obra novament de la tècnica magnífica de qualque altre obscur mag local.
—O les frustrants tietes mogudes. Oi que aparentment carden pels descosits i amb tothom, mes llur nebodet el tracten de petit patge asexuat? Es renten i pinten i rauen, i caguen i pixen, i es canvien les peces de seductora llenceria, al seu davant, com si, i sense moure un dit, el pobre no trempés i s’escorregués torrencialment a cada instant.
—Ni tampoc no podrà... Oi?
—No podrà regir ni esclatar ocasionalment de ràbia davant els inferiors i aprenents, fent de reietó anguniat en cap dels milers i milers d’oficines cagades arreu del món com esborronadors ouets d’aranya?

(...)

—Saps què? Ressuscitéssim, als fulls, morts.
—Som escriptors, som historiadors, sóc cronistes crònics.
—Som malaltets crònics de malaltia ruca. Car amb quina facilitat de ximplet, i sense cap dret que s’allevés cap persona prou com cal, no els exaltem o insultem, quan en realitat (els morts) tots són (foren) al capdavall si fa no fa, no fotem.

(...)

—Tot això que t’estalviaves, manyac.
—Com més anguniat neguitós angoixat desesperat... més se te’n reien.
—Insulsos curts de gambals sense cap raó et volien gran mal.

(...)

—L’odi que he hagut de rebre, tota la vida, dels maleïts repulsius comcaleristes dretans i pseudoesquerrans, els tirànics forçadors de les bogeries ridículament apel·lades ètiques o morals, i que de fet només són meretrícies subjugacions, per botxí interposat, a les infames supersticions divinals amb què els reconsagrats impostors, agressius i brutals correctors, ço és, ofegadors, de l’efervescència vital, no justifiquen, sempre cagats i emparats doncs per legions de gregaris i orats legionaris, llurs mefítics deleteris atacs.
—Fatídica escala d’incompetents devers l’infernal caos del món, els diluvis de bestials deliris que tragitant no et giten, tràgics mistagogs d’atroces postveritats.
—Mentides òbvies que et discursegen amb protèrvia i tiferia de brètol rancuniós i traïdor. Invents estrambòtics amb tot de contràries deshumanitzadores esquizofrèniques mitologies exclusives per a bajans i colltorts.
—Tants d’ignominiosos farsants a púlpits i trones, i llavors llurs bavosos paranoics acòlits servant-los faldilles i ullant-los, delerosos i llords, als culs, el pudent ull diví; ah, i els sicaris armats qui els volten pertot i es deleixen pel puta apocalíptic, més terrorífic ni cruel, daltabaix que d’un cop no ho foti ja tot al carall, car, es veu que, per a ells, com més gent pateixin, més gros no és llavors llur goig.
—Per horrors d’àngels rabiüts, o per bombes atòmiques, tant se val, ells, rabits i extasiats amb l’insà panorama, ens volen raptats tot d’una i ensems cap a uns orcs de tortures i espases de foc sempre presents. I ells mentrestant volant cap a les glòries o harems on potser observaran hurís d’ambdós sexes pels segles dels segles fotent quina circense xarona pollosa pantomima, els desgraciats?
—Fugint-ne doncs, tota la vida, sense saber ja on amagar’m. Sempre burxant-me i abuixint-me a l’esquena. Convocant-me, comonint-me, urgint-me, urpant-me, ratant-me. Amb llurs sòpites vomitades d’ordres, normes i dictats d’allò que hom ha d’obeir de fotre, encara que vagi contra l’equilibrada natura, ço és, de la raó.
—No comprendran mai que sóc un psítac lliure; un psítac lliure qui només es lliura quan vol lliurar’s, i no pas quan hom el constreny de fotre-ho; com si haig de plegar’m per força als imprimàturs i safisfècits i nihilobstats dels pútrids i pestilents, i d’altres venals cretins i banals bonmotistes de merda.
—Mai!

(...)

—Doctrina pueril?
—Tautologia rai, vós!
—Tota doctrina és pueril, per a la canalleta, o per a gent acriaturada, caralloteta.
—Quan dius doctrina dius pueril.


~0~0~



divendres, 22 d’abril de 2016

CXXVI






126


Alpha Centauri


La finestra havia desapareguda, i llavors havia reapareguda, i llavors havia tornada a desaparèixer. És que de vegades hom devia esguardar enfora pel cantó de casa equivocat. Hom esguardava devers llevant, quan calia fer-ho devers xaloc, o, qui sap, de biaix devers inescandallables llunyàries, devers i tot el mateix centaure alfa.

Ça com lla, vet ací que ara tornava a aparèixer en tota la seua glòria — la il·luminada finestra on feia sovint acte de presència aquella dona qui de cops ensenyava el cul sense que se n’adonés, o, ça com lla, sense que, de tan lluny estant, de la cuina de la casa fosca, mai endevinés que hom, l’otacust autenticat, molt assíduament no se l’espiava.

Espieta diplomat, garantit testimoni, camuflada estàtua qui tòrpida ans impertèrrita escoseix els límits, tanmateix ara on hom tornava a veure la finestra en estat d’activitat lúdica i palúdica, te n’adones, bajoca, que has perdudes les ulleres de llarga vista! A ull nu, la bella dona a la finestra prou sembla avui encara, sota les amples faldilles negres, anar sense calces. Serveix el sopar per a qualcú o altre. Qualcú amb pantalons — com si no hi fos — no en fas ni cas.

Ara, el dilema, vet ací, el dilema és on són les ulleres de llarga vista? Com en serà mai hom segur, si porta avui calces o no en porta, la consumada beutat? Ulleres, doncs, hom ha de demanar-s’ho, ansiós, ulleres, dic, ulleretes, on sou...? Sou a les golfes? Sou al terrat? Sou al soterrani?

I alhora, ja que hi som, on són les claus... les claus que màgicament els obren, les màgiques claus policrestes, multi-ús, que obren tots aqueixos espiralls i ullerols i espiells oclusos o proctatrèsics, tots aqueixos infernets i caus claferts de desllorigadors fantàstics?

N’has estrebats, de calaixos i escrinys! Fins que en un d’encara més petitet les claus miraculosament no t’hi fan acte d’aparició. I ara xiroi i fent botets on aniràs? Amunt? Avall? I agafaràs l’ascensoret tan estretet que es beu totalment l’ull de l’escala dels senyors? O agafaràs les meravellosament rònegues escaletes de servei? Per a anar a dalt? A baix?

Amb les claus que et dringuen joiosament a la butxaca, davalles fins al soterrani, on a la teua gàbia, hi trobes de mantinent les ulleres de llarga vista.

Amb el cor exultant, hom corr ara vers l’eixida del soterrani. Mes arribat al replà una nova perplexitat li ix de trascantó. Pujaràs corrent per l’escaleta de servei? Agafaràs aquest cop l’ascensoret? Gosaràs per un cop pujar a salts esmeperduts per l’escala dels senyors?

Mentre hom fa balanç dels pros i contres presentats per la dificultat, què vol la noieta asseguda a la tauleta del cafè de la vora, la tauleta que damunt la vorera gairebé toca el vestíbul de l’edifici on hom rau feixugament sospesant els més i menys de l’enigma de l’ascensió?

T’ha fet signe, i te l’hi atanses bonhomiós rai. Prou la coneixes — és la noieta dels quid pro quos. No n’endevina mai ni una, pobrissona. Ara, hi ha... Hi ha una certa familiaritat, entre ella i tu, una mena de relació latent, pel fet que... Si ella prou enconada per les imatge pies, tu per les imatges que espies, hà!

Et mostra el llibre que llegeix. Un recull d’hagiografies. Les imatges que t’hi ensenya són totes de dones nues lligades molt cruelment, i torturades (pits tallats, estaques cony amunt, cremades amb tions que els entren pels ulls, escorxades de viu en viu, i així anar fent), torturades de les faisons més brètoles per torturadors molt virils i molt trempats i palesament trempant, sota uns pantalons d’estofes lleugeres d’aquells que hom imagina que devien portar els molt enjogassats torturadors dels anys de les (sovint encara prou corrents) inquisicions.

Són imatges que fan fondre de part del canonet del cony certes noietes molt religioses, d’aquelles qui només somien en el martiri, el sacrifici, la santificació, és a dir, en ésser cardades d’allò més bestialment.

A hom li dringuen a la butxaca les claus màgiques, i li ve llavors a l’esment el cap d’any, encara ben jovenet, on hom li regalava les ulleres de llarga vista que aitantes de fenomenals visions no li procuraven després, de dones sensacionals qui sense saber-ho li ensenyaven la glòria del cul.

Puc pujar amb tu? — et demana la pàmfila noieta dels quid pro quos, amb careta de víctima expiatòria amb el cony per descomptat tot liquat.

Li anaves a dir: —Ai carallot, pobra noia! No saps qui sóc? L’espieta diplomat! Espieta, ep! Mai xerreta! Espieta i prou! Cap secret curullat, cap intimitat revelada! Tot ben desat a l’inviolable calaix de l’ànima. Potser t’has cregut, atès que la “meua” dona fa el que vol, que jo també puc. Jo muts i a la gàbia. Jo a la gàbia i prou, espiant, espiant. No hi ha ull per ull, no hi ha queixal per queixal. No tinc “femelles legítimes”, com ella en té de mascles a gavadals — els innombrables mascles cardaires seus — conegut! — “mascles legítims” qui prenen les escales dels senyors o qui ocupen la totalitat de l’ascensoret, i n’ocupen, de casa “meua”, la totalitat. I jo qui hi sóc tostemps sinó el servei?

Però només li dius: —Ara que em dringuen a la butxaca les claus màgiques que em fan pensar en el cap d’any on... Saps què? Tu qui ets tan religiosa i estudiosa de temes afins, i qui doncs saps aitant de tortures sagrades, un cap d’any que sempre m’ha capficat... Escateix-me si et plau quan fa el cap d’any el teu déu. Li trametré per a felicitar’l una foto (presa, llas, de prou lluny) de la dona de les amples faldilles negres qui a la finestra dels miracles m’ensenya de cops el sol paradís assolellat del seu cul. De totes les atuïdores vicissituds d’on hom és vaporosa joguina — o és hom frèvol estaquirot com ara sotmès als huracans dels salvatges esdeveniments que li cauen damunt... Només l’aventura de l’anònima dona del cul palesament nu (l’anomèn Verònica perquè els seus pits són aitambé monumentals) em lliura de debò cap raó de continuar espiant. Ella és la meua vera deessa a l’ombra. No ho diguis a ningú. Com tampoc no revelaré, si mai m’ho vols contar, quin dia va néixer el teu déu, i si son pare i sa mare se l’estimaven mai gaire, o si, pobrissó, el nasqueren garduix (orfenet, ca?), o encara (sí ves!) si no en fa ja pocs, d’anys, que és mort i colgat. Car amb els déus, és conegut. Es mostren a la finestra gloriosament rai, il·luminats a collons. I tot d’una, la finestra no s’encén mai més. Tot d’una... Tot d’una, noieta dels encantadors quid pro quos teus, ni finestra no hi ha. I en la nit en cerques girientorn cap altra com qui diu desesperadament i tot.

Finestra, finestra! —consirava monomaníac hom, ara pujant, pujant.


~0~0~


[als ulls de foc s’esgarrien falenes]


[Sóc qui amb binocles constantment us ulla
Entre merlets de la torre més alta.
Us veig sedecs amb aprimada galta
Corbs i abatuts mentre corbs de cuculla
Escarns i esbroncs us llencen al copalta.

Us veig perduts expel·lint la despulla
Un cap insomne que quelcom enjulla
Si caic no caic i tot us sobresalta.

Quantes de nits que no dormiu d’angoixa
Quants de camins que no duen enlloc
Quants d’oceànics valls pudents com noc
Quant de gnom foll nat de la terra broixa?

Sóc qui al castell els laberints patrulla
Amb ulls glaçats i carcanada sulla.]


(...)


[un darrer cop et vibraran antenes]


[Entre merlets sotjat per l’esquelet
Qui amb ulls de glaç inert ha alfarrassada
La desconfita meua si haig errada
De continu als atzucacs del canyet
Quina via no hauria d’haver emprada

I ara perdut, arnat, sots el retret
De l’atziac corb qui insulta indiscret
Dalt la cuculla amb riota fada
Dut a destret suant la carcanada
Exuviant esfigassat, i un tret
Sobtat al cap d’una mort enyorada
Sols vols que del faduc castell t’ha tret.

Com palps de cuc sobrant ressabagais
Creues els valls amb botavants de rais.]


~0~0~


Jakarta, nineteen eighty-fuck


Vora la finestra, musant, el cap cap al cel — blau esquinçat amb ales d’ocells, o belleu només amb fulles eixutes que desplaça l’oreig.

Som al pis de dalt, el penúltim, a l’estreteta escola on el mestre, en Xaropp Debastoh, de vasta anomenada, servava severa càtedra — ver que feia dies que s’havia mort, el carallot, mes nosaltres encara no ho sabíem. Estudiàvem — 0 ho fèiem veure — tanmateix doncs sense apostrateg ni mainader ni del bestiar l’esqueller.

L’hora convinguda la condeixebla i jo eixíem ensems.

Em convida, al cap d’estoneta que caminem, que pugi a feinejar alhora amb ella en els papers de l’endemà. De primer ens dutxem, jo tot nu, ella amb vestit de bany. Ver que no fa cap cas de ma cigaleta nana. I ara, a l’encop que ja obríem la porta, i en acabat de fer-me prendre un parell de llesques de pa i una rajola de xocolata, perquè es pensa que no tornarem sinó tard, diu que — Som-hi, i que em duu vers l’aplec polític d’aquest vespre.

Som a l’aplec, i, a l’aplec, collons com hi enraona, i si en sap! Ella la conferenciant en cap. Ver que no hi entenc re, i que l’ull se’m distreu esguardant pits i culets d’altres clandestinetes si fa no fot aitambé aitan furibundetes.

Entre dos distrets esguards, copsava nogensmenys un petit signe que la noia sàvia no em fa, que m’indica que li haig de portar un got d’aigua, ço que faig, com còngrua serpeta inconsútil, inconspícua, qui ningú no nou ni ningú espanta.

Els aplaudiments m’esveren; sort que quan esclaten, ja em trobava de bell nou a la cuina, on també em remull la gola amorrat a l’aixeta, somiant que per comptes d’aixeta, m’amorr, de l’amor, a l’aixella.

M’hauria abellit d’haver pogut somiar de veure-m’hi amorrat potser a la carranxa, de l’amor qui dic — ella o una altra de les més abrandadetes, i doncs humides de flairós replec — mes ep, sóc mesurat, i prou sé que — Qui massa gosa, no és ja sinó nosa.

Mentre millor no bavejava bo i somiant truites, ai, que entra a la cuina una paia lletja i grossa, abillada amb llorda mortalla, i vol sàpiguer, monitòria, què collons hi faig. Repel·lent i repressora havia d’ésser, fúnebre tervagant, fòrcida obscena. Amb un cap podrit on es belluguen milers de virosos ambulacres, on volten eixams de cuïcs i rantells, i d’alucites i arnes, i d’on rènecs se’n desprenen, i on rellotges de la mort constantment i embogidora no hi raten. Tots els indelebles estigmes del rèprobe dibuixats llavors al seu vult de medusa. Món de condemnades guilles qui els ous et foraden amb forquilles.

Li dic que, calma, que hi venia amb la vènia de la conferenciant principal (la qual deu envejar amb esquírria màxima) i que no sóc cap infiltrat ni pensaments — no sóc ni espieta ni saborall... i menys, jamai, xerreta... i que de més a més jo rai... i que — De tota faisó, passi-ho bé, ja me n’anava.

Poc que m’hi vull, a ca d’altri. Sempre el mateix — ésser-hi em cohibeix, em constreny, i m’inhibeix i em restreny qui-sap-lo — angoixós, un martiri — al cap de poca estona, una atrició — reverberacions, percussions, dels fútils mots dels pecs discursos de la pega gent — munió de potiners — com si cap sardanista, dansaire foll qui m’ompl d’oprobi, em botava eixelebrat pels espòndils i d’altres corbets massa tendrumencs de l’espinada — una atrició, una atrició — un rau-rau que em rosega l’esquena — n’esdevinc tot geperut — arrupidet, arronsant-me, tractant d’enfilar-me avall, de filtrar-me per les reixetes al fons de la comuna, envers on? Devers la llibertat de la tremolenca nimfa transformada en celestial imago.

Davallava les fosques escales tement-me a cada esglaó la ganivetada. El cap em roda, les cames em fan figa, tinc por de mai no arribar al replà de l’eixida.

M’he degut perdre, agafant un revolt dolent o bord de l’escala, car ja em diràs què hi haig de fotre, en aquest soterrani, en comptes de trobar-me, tot estortet i xiroiet, enjòlit, com dic, sense càrrecs ni càrregues, al nítid carrer, virginal i tot preciosament campant-me-la.

—Ah (diu la pontífex dels cleptòcrates), un dels nous porta-setrills, just a l’instant on anàvem a rostir l’anyell sacrificat. Fica’t el davantalet, manyac.

Junxu ximasu (que responc, aquiescent, ans obtemperant, ans obseqüent, quin remei — i ella esdevé tot d’una roent com nafrada bleda-rave).

No sabia que la cavallot sabés japonès (xinès?), tot i que en fa la cara. Ara se’m llença damunt, fent-me tota mena, no pas d’alegrois, ans omplint-me de sanglots i de gemecs, garranyigosa gramola de trèmolos i grémoles sens fi — car tot plegat quina ploramicamenta, vós!

És que hom la raptava de petiteta i l’home qui se la cardava i torturava habitualment, li era habitual així mateix d’emprar aquella expressió — Junxu ximasu. I vol sàpiguer ara doncs d’on collons l’he treta.

Li dic que ve d’un home (un xinès molt com cal i set-ciències) qui viu a la meua escala...

(...)

Eclipsi. Com ens en desempallegarem? Nedàvem en foscors de foc somort. Pujàvem cap al piset, amb una de les més recents ostatges, escàpola, una minyona formidable, el capet ple de polls — tret que no fossin corcs, son pare essent com fou fracassat fuster. No me’n fa cap retret, d’haver badat i oblidat de pitjar l’interruptor doblement, essent com és que vivim dalt de tot, i la bombeta només roman encesa catorze o quinze segons.

I llavors de bell nou s’encengueren els llums a l’escala. Qui ens en rescatava, del petit destret? El prodigiós xinès, naturalment. Amb qui, al cap de poc, no havíem de tornar-nos tots plegats bucòlics, delerosos pus tost d’ensumar sàndals que no pudors no gens higièniques de suats obrers.

Mes n’estàs segur, amnèsic, que voldries ara recobrar el record de tot allò per on no t’esgarriares adés? Car prou ho tens emmagatzemat al cap i podríem donar-te’n la màgica clau perquè en desemmagatzemessis l’embalum sencer.

Deixem-ho córrer, cap intricacitat supèrflua, si us plau. I au. Fugírem del tràgic bordell. I alleujats de llast, sense l’enfilall de fills tinyosos. Abandonat alberg on els fems sobreeixien.

Opacament, ens esmunyim, nit colgada, esporrets, mes sense haver tampoc pagada la dispesera monstruosa — quina abominació de cuitós bec — fètida i obesa, de qui les bromeres eren tostemps a uf deletèries. Xst i som-hi!

Homèrics elastomèrics, per llambordes iridescents, obliteréssim l’ahir duríssim, i inauguréssim els horitzons feraços on els tucs s’espelleixen en fenomèniques invencions.

Només sé que els tres colló-gastats co-llogaters, l’alumaire ocasional, en Primitiu Rostalòs — i l’enigmàtic xinès dels mil tranquils recursos — i el bleda estudiant ragatxo qui fui — amb les blanes penjarelles de totes les femelles d’inevitable seguici — ens traslladàrem, pigmeus, cap al reialme embalsamat de les clofolles, on amb els iacs i els brúfols rostollem i espigolem, i amb els hipopòtams, els onocròtals i les migales hom s’immergeix per a enxarxar amb les dents escórpores i bailes i libèl·lules, de qui hom n’ingereix sobretot, i cru, el moll.

Pòtols i brètols damunt el serrill i el corquim mòrbids boixem, i amb la lluna plena cantem i ballem, ministrers, i esguardem pels matins més apoteòsics cap a l’illa de Pa-Txoca, on de la cigala se’n diu tsigà, i del cony xipulla, d’on que, amb allò, força avençats; si més no, en arribar-hi, si mai hi arribem, no ens equivoquem pas en allò principal.

Una altra cosa diré d’en Primitiu, el del vast caixot d’alums, d’on en regalen molt tastívols llepadums. No solament és alumaire, fa també d’escorxa-ròsses i de fosser — les tres feines sovint anant alhora, vull dir, ensems, d’allò més finament ni bé — ai, el primitiu Rostalòs, ell sempre rondant, com dic, amb els seus alums que rendeixen d’allò milloret escaients pelleringues i rebaixadures de qui sap quin quòndam — ep, venudes en acabat d’estranquis a tall de relíquies molt sagrades, estil prepucis d’apòstols pel cap baix — prepucis de llurs apòstols! — si se’n rellepen els cretins — com jo rellepava, de nyec, conys.

I rondinaven les dones, i deien, Nen, nen, i m’etzibaven un carxot, i, fent-se l’adormidetes, m’hi amorraven més fort.

(...)

Sóc el llepaconys qui els troba tots agres
Sóc la lletera qui viola negres
Sóc la mosqueta qui es menjà els onagres
Sóc qui obès i fètid paga els alegres
Perquè l’enculin amb mànecs de gigres
Sóc l’amorós qui prefereix les sogres

Sóc gàbia de ca on clapen els pigres
Sóc el sastrinyoli qui occí set ogres
Sóc el tigre sodomitzat pels bugres
Sóc qui oblitera dels llençols les magres

Sóc un de pus entre els homèrics progres
Amb falòrnies de tartuf visc dels llogres

Sóc llambordí qui fa lloc als poagres
Glands llavieig iridescents com pagres.

(...)

Qui viu a la teua escala? Duus-m’hi que el mataré!

—Quina escala? No, no. Ni me’n recordava. Això era abans, quan era jovenet. Diguem-ne que vivia sota la mateixa teulada, al nostre mendraig, redós, xibiu, sopluig. D’ell aprenguí a explanar-me en l’explicació. Mon mestre de zen, o quelcom de paregut. No en fa pocs, de lustres, que perí. De vell, cal dir.

—Et dic que m’hi duguis, que el mataré!

—No, no, senyora; no matarem ningú. Hi deu haver un malentès. Un malentès molt gros. No ens llençarem pas daltabaix d’aqueix avenc, o parany, o bertrol, on els clítoris o cimbells elastoplàstics al fons, histèricament deceptius, no ens criden. L’assassinat-suïcidi és un atzucac massa putrefactement perillós. Pus tost que en miserable procés d’ombrívol carnatge, entréssim, exhausts, en sòlida catatonia. No hi ha res de més sa.

Sistemàtic, lacònic com pitònid, li engreixinava l’occípit amb sèu de moltó. No hi ha millor calmant.

—L’aberrant espècimen qui voleu exterminar no crec que sigui tan malparit ni subtil ni dolós, i, encara menys, subdolós. Cap energumen, ca? Car hostil, ell, no gens. Un eunuc, com en Narses, a tot estrebar. La ciutat cria eunucs, digué en Sòcrates, oi? I als coliseus, les mortaldats! L’emperadriu Teodora, puta qui fou, plus santa i tot, hi anihila els avalotats, magnífic paradigma per a tots els santíssims generals qui vénen després. L’espècimen, sapiguéssiu, si voleu, que no assisteix mai sinó a les corregudes de caragols. A cap altra manifestació més sanguinària no concorr. Què dic? O a cap altra manifestació menys sanguinària no fa cap. I això que com sabeu a ciutat, si n’hi foten, si se n’escuncen, als circs, i als estadis, i als hipòdroms i rings — fotimers, constel·lacions, munts i munts de batalles campals. Mes ell, mai; ell tostemps pacífic, impertorbable, constant — estàtua groga, de sabó, a la moderació.

Em queia, ella qui suara s’havia volguda abassegadora parricida, òrfena i llagrimosa als peus. Em torcava amb el drap de cuina tot llord la pols que dec dur a les peülles, de tant de trotar pel món.

—I, si mai hi ha cap altercació entre els corredors, en la correguda de caragols, és a dir, quan saps que la correguda no s’acabarà mai, no és pas ell qui perd mai la paciència. Pus tost sóc jo, qui crida — Guarda l’orologio, Txotxo-san! Un s’hi va morir! I ell, cap paper? Cap! I ell, plegar? Never! Què altre a fer, quin altre afer, que d’esguardar la resolució de la lenta, lentíssima, contesa. Menja-sopes agafa-sopes a escruix, en Txotxo-san, ma dama. Ma dama?

Se m’havia adormida a la cama, com al perplex xai a l’ast se li adormia el foc. Quantes d’hores despenc, desvagat despecec, detallant-li, monòton, les virtuts hipnòtiques del plàcid xinès (japonès?), pel que fa a les seues subreptícies activitats amb els artròpodes, i els crustacis i amfibis, i els llangardaixos llongs com corretges, i els ambistòmids i amblicefàlids, ah i els camaleòntids, als quals pessigolleja amb punxegudetes cerres per a afaitar-los en la caça de puces de gasteròpode — els gasteròpodes, l’atot que em trec (i es treu) amb tota arbitrarietat de la màniga cada vegada que deleig (deleja) de fer-me (-se) explícit fins a l’exhaustivitat? Amb lates examinacions de tòpics impertinents, sense cap relació amb el tema tractat?

De ben jovenets, és el cas que ens n’adonàvem que, aitantost garlem, letàrgics, de totes totes, totes se’ns adormen. Ni les més insomnes de la tribu s’hi resisteixen gaire. Aqueixa és la innata habilitat, la facultat somnífera del nostre anestèsic verb. Atribut inestimable que tant ell com jo no abasseguem en opimes quantitats. I útil oimés qui-sap-lo, jotflic.

És clar que encara pitjor (millor!) si mai escriguéssim, vel·leïtosos carallets! Aberrugades bufes de comatós descloure’s, esbotzat abscés de narcòtica llufa, llúpia de gasos estupidificants... Per què insistiríem a allargar-nos-hi, en mudes cataractes al gota gota? D’infinit escatxic a l’ull? Tortura exquisida, obtundent, qui embalbeix quiscú, mes les femelles bon tros pus.

Me’n tornava. Me’n tornava, mandrós, morós i amorós, devers els meus. Els meus, camperols d’afores, com cuquets micòfags entre flotes, o colltorts mirmecòfags en formiguer, som els qui de debò ens n’entenem.

Sabem sobretot que només allò que es troba en espai reduït és comprensible, és gens entenedor. Cal doncs reduir els espais — per tal de llavors provar d’arribar mai a l’ideal de l’aprehensió de re (o millor de tot) d’allò comprès dins el reduït espai triat. Un pic la conclusió feta que hom ha comprès allò que hi ha raïa, potser aleshores caldrà gosar eixamplar l’espai una miqueta. Un miqueta i prou. I au, qui sap, i així anar fent.

Com el mateix món, com el mateix univers, vull dir, com la mateixa matèria, la qual tractem de molla copsar, no anem pas enlloc. Ni l’univers ni nosaltres no anem aumon. Anem fent, i au. Anem fent per a anar fent, i au. Fins que la collonada no foti el pet.

Les competicions d’èstrids i cal·lifòrids quan s’atansen bregosos a beure a les nafres i plagues de cap tonyina naufragada, de qui els bocins més saborosos diuen que se’n diuen sorres. O a les ensorrades carronyes dels enderrocats mariners de cap jonc derelicte — llurs cares d’horrífica caràtula fent cara de patir rai, com ara constrets, llurs mortificats cossos, qui sap per quin cruel barat reat, encara a endurar-hi un fútil afegit de vexacions — hi desclouen, com si de re no fos, els fenomenalment famèlics virons. I qui s’enfonsava a les zones batials? Com si no veiem ja prou demolició ran de nas. La terra sencera zona bestial. Tothom anar-hi fent, amb la mateixa intenció.

Si fa no fa convulsos, totdéu amunt i au, tris-tras, mangalejant, ara devers la teca, ara devers el cul.

Nosaltres, a l’endeví, aprofitant la natura, bucòlics nogensmenys, ja ho he dit, maldant de no fer-li cap tort superflu, o ça com lla excessiu. Qui fórem per a empitjorar el merder? Com si no s’endenyés sol!

Si el paisatge és idíl·lic? Home, no pas sempre, mes hom s’hi fa. I bellugar, mentre hom en sigui capaç, rai. Bellugar (pausadament) devers millor.

Esversats en la tasca, sovint (quan cal) fem, sempre molt provisional, un petit clos a tall de gàbia tancada damunt un rierol (o séquia o claveguera), amb pler (tres o quatre, depèn de les dimensions del xibiu o barraqueta), amb pler, dic, de foradets a terra, coberts tots amb una reixeta (treta de cap somier rovellat llençat a les escombraries, trossos del qual també van bé per a transformar-los en graelles per a rostir-hi cap avinent ni faitissa carronya que amb sort mai no trobéssim); reixetes; reixetes, dic, contra els proditoris rats i caimans, i qui sap els equinoderms i els artròpodes i els com se’n diguin, i el romanent infinit de bares, traïdorencs, serpetes (subdolosos, ver!), prospectius, intrusos o xarnecs de moltes de potes o de no cap, i qui fan tanta de por (que no els penetrin de cop-descuit als conys!) a les dones sempre tan patidoretes.

Allò, els nombrosos foradets enreixadets, allò resol l’eterna frustració, no pas de l’univers sense solta ni volta, ni cap ni centener, ni raó d’ésser ni finalitat ni dèria, ans, molt més important, del qui no pot cagar ni pixar quan vol — pel que sigui, pobrissó, perquè li cal trobar l’indret, i l’indret avinent qui sap on para, o perquè sap on és o l’ha trobat, i qualcú, malparit, ja l’ocupava! Hom es fa fotre d’una faisó terminal; suplici, turment, més que inútil, merdós.

Ara, lleixa’t d’embolics sense suc ni bruc. La qüestió que — Quin tip no ens fotrem avui, amb en Txotxo-san i el peripatètic Primitiu, amb, és clar, les opípares pellucalles per a les incomptables dones qui se’ns aprofiten del treball que no fem, bo i construint casetes i guanyant messions amb els caragols campions, plus d’altres tripijocs que ens portem; quin tip, dic, havent trobat una carcassa només mig rostada de pollastre, momificada per la calor i l’eixut, mes tot seguit mòrbidament estovada per la llonga pluja d’ahir, i alhora... Alhora, com ens divertirem llegint el fragment de revista amb fotos (quatre fulls rebregats) que el ventijol providencial no ens ha dut, únic entreteniment savi que no ens cau de feia setmanes!

La felicitat a petites dosis, l’única que comprendreu.

Per exemple, ell, el magnífic quintaessenciat exemplar clàssic, qui ens rau coruscant i glatint meravellosament al marge — el pixallits en tota la seua multiforme glòria. La generositat i la beutat supremes del pixallits, planta divinal — serveix per a tot, i tot ho embelleix. Abans de cruspir-me’l sencer, l’observava detingudament — jotfot obra d’art, fuig! Ni punta de comparació (cap obra d’art al món, ni dona eixarrancada per impecable que sigui), amb les aventures del pixallits — tots els seus alats i rèptils visitants, quin mostrari més astorador! I totes les seues evolucions, els descabdellaments, miraculosos. I com s’envola, havent conegut el sòlid i el líquid, volent al capdavall conèixer així mateix els dominis dels astres i dels altres ocells. Qui pogués esdevenir-ne cap! Qui pogués tindre la virtut de transformar-se amb tanta d’harmoniosa facilitat! I tot comptat i debatut, qui el comprengués... Qui el comprengués!

Jakarta, nineteen eighty-fuck, anys d’èxodes episòdics carregats de significatius esdeveniments, anys d’exploracions fonamentals, d’avinenteses del tot reeixides, de somnis viscuts, de veres realitats assolides i palpades. Fins que el foc no es revifà — i qui s’hi vol, enmig?

A Jakarta, els aldarulls — ens n’arribava l’esborronadora remor. Perill i amenaça d’ivaçosa estesa. La cabaneta, tan ben tinglada amb repetides recuperacions d’afegitons més o menys impermeables, sí ves, l’haurem de derelinquir. I nosaltres, és clar, tocar el dòs.

—Saps què? Torca i deleix als llençols la taca del crim. O crema’ls. Modestament, hi addicionem això, a l’unànime incendi.

Érem els tres, en Primitiu Rostalòs, en Txotxo-san, i jo. Cloquejàvem, els músculs del riure prenent massa riscs, a frec d’eixmaixellar-nos i tot. Les dones, parracs còmplices, ens venien darrere, remotes — llurs sanglots, llurs bleixos, llurs lamentacions, llurs ventres umflats a tentipotenti, en escreix.

Les dones nogensmenys, si fa no fa indelebles a l’esment. L’afrodisíaca flaire de llurs conys, quan als porxos dels masos transitoris, en la foscor del crepuscle, se’ls airejaven — arquetípiques ídoles, icones, de sexe repetidament picat. Feixugues nigromants qui us forneixen (clientes faves) les més denses ans greus abstrusitats amb aires esgarrifosos rai, mes que en realitat on s’arreceraven si mai els mancava la nostra invicta masculinitat?

Tornem-hi, transhumants. Camejant, tot el que mai hem après a estudi, regurgitàvem-ho.

Vora les riques lleres, hi apariàrem, ditiràmbics, paraigües. Se’ns hi enrellentien els pollastres. Els còdols se’ns cuixabadaven, amb esplendors de vastes enciclopèdies.

El sempre odorant Primitiu, alumaire prehistòric, troglodític, de bell nou molt lasciu nimfolepte, treia fum per les portentoses banyes, les volia ficar, fins al clipi, a quin coixí de ventre amanós?

Això rai. Les dones, cassigalls al vent, feien cap. Les dones, tic-tac, tic-tac, feien cap, ineluctables.

—Hora de cançons, prou fluctuacions, amaguem els ganivets.


~0~0~


[el xeic espia]


A l’aixopluc del cony el xeic espia
Llicenciat escopòfil s’hi encanta
Ecoic el cucut ceballut hi canta
Muricecs hi són qui colen l’aimia.

Gelós cucut qui acrobàtic s’avia
Fa un tomb al món i esdevé sicofanta
Us cantarà ecumènic les quaranta
Tret que llavors sols s’autodenuncia.

Despòtics muricecs foscants s’atansen
Supressió imminent tem el cucut
Verí de por li infecta el cap banyut
I al voltant de l’aimia els muricecs dansen

Moderat atura el tàcit atans
Cusc ulla a l’atri el màgic totentanz.


~0~0~


[fecalomes de bordell]


l’emputit torna amputat
amb el piu-piu més petit
i el trau del cul tot tapat
em sap greu tut mir leid

qui s’emputeix surt tot tight
amb estretors de constret
darrere brut davant net
més que fotre l’han fotut

voodoo’s hoodoo’s pippy pinned
ninot punxat i no drut
piules d’arlot amagat
com t’han anades punyint!

bossa perds bossa has guanyat
l’or i la merda és tot u
ningú de fet t’ha enganyat
sempre va dur du du du
sempre va dur l’ampul·lat.


(...)


si t’hi treus en polifem
prou cal ficar-li el monocle
polimorfs fems a betzef
hi rauen arreu on va

freus de brians i tumors
fraus plenes de sang i merda
caus de vergonyes i horrors
avencs de carronya a manta

i amagats rere l’armari
com artiodàctils arlots
de les brutícies amants

molt amics dels fecalomes
rossams d’homes molt fecals.


~0~0~


Faisons preferents de veure les dones — cagant


A estossegadetes de moribund, el cigarret qui encara cremava deixava anar miquetes de fum. Smoke gets in your eyes. De rerefons, llong sublim interludi de sideral clarinet. Car cert que l’aparell de les cançonetes encara tocava, fluixet, les peces del ceballut n’Artús Shaw, crec que suputí.

Summertime, and the livin’ is easy, especulí.

Sense molla roncar, na Minerva matava l’araig vora la finestra on la tempesta fotia molt desesperadament ni carrinclona el mec. Havia l’ensopida deessa un diari mig rebregat a la falda. Es veu que tot llegint aquell trist paperot que se’n diu L’Osservatore Lleidatano, naturalment, s’hi havia adormit. Amb un cop d’ull veig, damunt, que s’hi trobava un altre d’aquells ridículs articlets que parlen de mi.

—Sour rehash of old chesnuts, shit! Les mateixes bestieses de sempre. Quina merda. Such piffle. It ain’t me, goddess, it ain’t me! — me n’hauria, si hagués gosat, ensems excusat i plangut.

Com aardvark vergonyós, atorrollat volia amagar’m, abans no s’eixorivís potser de mala jeia, mes justament llavors legions de menystingudes llumeneres s’escapolien del sanatori del costat; com acabalades ballarines de sapastre talent afaiçonaven estatuetes amb instint molt malmès de coreògraf pet. Mentiders i apòcrifs qui foren en llur vida de fantasmes, engeperudits per tanta d’impedimenta ni embarassament de paràsites reminiscències fules, imbuïts tanmateix per la vigorosa velocitat que imparteix d’antuvi la llibertat sense fons, amollaven ambigus apotegmes que tothom qui se’ls escoltés (tret que les llumeneres mai no s’entre-escolten, prou feina tenen lluint llurs llums) haurien fet caure de cul.

Romania doncs encantat a la finestra. Ara amb quina crueltat no travessen el camp d’olles on tots els nostres fills no són colgats. Ah si es desvetllés la deessa i presenciés aitant de sacrilegi, vós! Els histèrics erudits trencaven lloses, s’hi cagaven, s’hi pixaven, hi vomitaven, hi eslleteradataven.

Volia que els llamps se n’estiguessin d’enllumenar l’horrorós espectacle. La natura em desobeïa de bell nou; sempre m’ha desobeït; és clar que qui sóc jo per a ensenyorir-me’n — cap llumenera, carallot de manguis, això per descomptat. Pus tost llemenera, si hom vol veure què vull dir.

Baldament doncs aquell vidre de finestra pogués canviar de pel·lícula, amb quina alacritat no en pitjava el piuet! La meua mà, balba com la d’hom, la mà de qualcú sols figurat, no assoleix mai d’engrapar’n el servocomandament. Com si furgués fútilment en cenotafi per a emparar’s de l’oferta dama somiada. Cos absent, ni dels ossos la pols.

Ambtant, els plàstics humans, en acabat de vagues dècades de no púguer del tot demostrar al món llurs meres mestries, ara es ficaven a blasmar totdéu, i especialment la manca de nodriment que altrament haurien pogut aportar a les ments sedegues de la humanitat, mes, ai, que el criminal poder establert havia sine die ajornat, de tal faisó que el món, orfe, no havia reeixit a parir ambtant sinó eunucs com jo mateix — i l’oratge mateix s’havia desmanegat fins al punt que l’ozó (o en deien l’azot?) aviat l’esperaríem amb candeletes, i totes les tasques s’haurien convertides en una sola tasca — la de rembre al cul de la deessa Natura la paparra, pitjor el rènec, del consum qui aitant la consumia i doncs li espatllava el tarannà, la disposició.

Quin somni brodava vora meu la deessa? Parant-hi un munt de compte, com qui diu amb peus de plom, amb una vamba i una xiruca, me li volia ficar el nas a la seua sacra cruïlla de carn, i tot ensumant-hi, inspirar-m’hi. Mes veia que somiant i tot treia ferotge, geniüda, els ullals. Una feixuga basarda em feia aliatge a l’aigualida sang amb els estrògens hiperdesenvolupats, vet ací per què de bell nou desistia de moure’m del tot. Cert que ma luctuosa piula era umflada — i tota roent d’aplicar-m’hi certa manxiula que hom, esperançat, tanmateix no feia pas gaire prou erròniament s’hi aplicava.

Ça com lla se m’eixorivia, vós, oi i més alhora si hom ullava, com jo ullava de cua d’ull, sots els llamps insistents, la perussa o carxena o carnatge on les llumeneres escàpoles descordadament no es lliuraven. S’entrepelaven a tort i a dret. Volia empescar’m qualque frase punyent per a descriure’n en acabat a la deessa l’estesa — i per xo vaig vúlguer ajudar’m amb la crossa de l’anap curull d’ordiat esplèndidament encigalonit amb anís, the filthy Aragonese liqueur, bo com els espotzims per a la memòria, segons hom havia pogut oir una vegada, no en fa pas pocs d’anys, vora els trens.

Per antull, em veig anònim rantell en atapeït eixam. M’estenc com la por damunt l’improvisat cementiri on les fastigoses llumeneres s’han tolts tots els horribles cosmètics de la convivialitat, i ara es retien amb ardida aquiescència a llurs veres natures de feres. Felló, insolent, vinc a escarnir’ls ara que són massa ocupats en llur vernichtungskrieg. Així és com som els volpells. Aprofitem l’avinentesa on tot és un merder per a fiblar quiscú impunement — eixam i exèrcit, tot plegat el mateix.

I què dirà la deessa quan li recitaré els òbits irrisòriament brutals d’aquelles molt autovantades tecnològiques eminències?

How proud the mothers of soldiers to have a fucking killer all their very own!

Amb zel roent, sense moure’m de lloc, he anat pertot. Reialme d’atzucacs de mala mort; per floridures pansit, per vespers estimulat — i vés a sàpiguer on són, les claus de la recessió.

De no re doncs no gens traient-ne del tot l’entrellat — com dicta tostemps l’hàbit contret.

Alça Manela, l’ensurt! Absorbit en mos pregons consirs, m’ix al pas, més que madur, un xai en orri, escarot, qui, si sabia rembre’l, m’enduria llavors (per a estendre’l virginal al jaç nupcial) al xibiu on secretament (si la deessa s’adorm) sovint no rac (n’expulsava, cadaveritzats, els gossos).

Treu-te el llaç del butxacó, munificent fuster, i sense distreure’t llegint a lloses recents on morts de beutat inversemblant rebien doncs molt adequades llampants llaors necrològiques, i, a obituaris lluents, concises distincions, inscripcions que nogensmenys saxífrags llimacs microscòpics ans lapidescents roseguen fins a la deleció, el xai lliga.

Xai carnívor disfressat de llop turbulent o de vivaç pollastre a qui tanmateix les plomes se li desencasten, aqueixos dies de fred, amb prou facilitat, car em fa que prou li toca mudar el plomatge. Atansa-te-li amb un robust pom de flors, a tall de boig ermità per un cop pacífic.

Amb el xi que em trac del butxacó, no cal que us te me n’esglaieu gaire; el xi només me’l trac per a escurçar’m les ungles, o potser m’hi rac una mica barba o mostatx.

Univers en huracà, les trajectòries se m’enreden. Era fuster? Era ermità? Amb el xi escollava el xai (el pollastre? el llop? la sahariana?).

Addled torsos by pains contorted.

Remots molt devots bruixots per aqueixos ermots adés inútilment hi pregaren. Pels solcs veig que s’hi desendollen, amb dificultats qui-sap-les, les descarnades mans dels malsebollits, i als oronells de llurs calaveres la pols incapaç hi sanglota.

Mercès als somnis, sobrevisc.

I ara belleu els anys s’escolen com merda al cul pollós del disentèric. Fora, la nit guanyava en foscor. A la perifèria del somni, el submarinista s’hi descobreix, venint d’enlloc, sense saber què hi fotia, totalment desert de companyia, i havent oblidat on anava ni si tampoc no anava enlloc.

Barrades trobes totes les portes que duien al benaurat abís de l’eterna derisió. Xorc cossi d’escombraries de cada història, cascú justament gaudint de la mateixa autonomia dels peons a l’escaquer.

On em duus, virot del temps?

Inclina’t a l’adveniment d’aqueixos nous forts batecs a les temples, com si hi tens cap borinot engabiat.

Fotut de tendrums, acondroplàstic nan, torna’t a atansar a l’endimoniada, meravellosa, dorment. A la seua sacra cruïlla de carn, lacrimabund, assaja de desxifrar-hi els barrocs esmegmes.

I doncs? D’escabetxada o d’escabetx? Conté prolactina? Prou t’estimula els testicles, eunuc! I oxitocina? Prou promou afecte devers aquell qui et cardaries. La idiosincràtica testosterona? Segur, car prou t’empeny al sexe!

Soliloquis de granota qui balba i monòtona al toll corromput declames ràncies savieses, malaveges debades.

Criptògraf, aprèn d’una puta vegada les pristines lleis de l’anatomia! Això no era cap cony amb esmegmes i romanents d’antigues i més recents lleterades! Volia la xiripa que fos un artefacte groc, d’aquells on hom hi met raspalls de raspallar ferramentes? Sort encara, encara rai, que no era cap ormeig d’aquells de fer trits peus de porc o àdhuc caps de moltó.

Torna-te’n destrempat, desapuntat, amb cua de moltó.

As any other fucker, after he erupts, he mourns, se’m plany, de conya, en somnis, la princesa adormida, femna de gran formositat; de llufes emètiques, així mateix.

M’hi fotia el sord — i no cal dir l’insensible de nas, anòsmic, del tot.

Missenyora, com si no hi sóc, del tot.

Ets fet d’estofa que s’inflama com estopí. Vigila, doncs; amputa’t de llengua, com t’amputares d’ous. Poc que dic re, xeic, fora de to.

A la llum llunàtica de l’ambre, les dríades... Tornem-hi, a la llum ambrada de la lluna, les dríades llur encant, llur beutat, en beatífica apoteosi, havien enxarxades pler de llumeneres a l’encesa. Com sàtirs nuls, es frustraven les llumeneres bo i assajant d’envestir dríades — cascuna de llurs desconfites era un delit — queien a l’abís ametista abolits per sempre pus, llur angoixa la senties xuixar rombolls de llur anihilació amunt.

Com afolls tumefactes d’angunioses escates, les llumeneres s’havien perdudes pels infinits orificis que les terebrants dríades, en ben lubricats giravolts gimnàstics, no perforaven a les lloses tombals, on inscripcions de fantasies sil·làbiques descrivien els components dels productes enllaunats als sepulcres que aplacaven. Llangardaixos nocturns, estimulats per l’escalfor dels tombs i retombs de les dríades, reien harmònics bo i repenjats a les escorces.

Assisteixes, impotent testimoni, al multitudinari i nogensmenys molt escollit col·loqui.

Som molts milions de plantes, animals, minerals, qui vivim al plint greixós d’un sol pèl de cony, em va semblar sentir a dir.

Llavors me n’adonava, on em devia haver adormit — ací, centre de l’univers — el cap borlat per un parell de grans verdancs (penyores del seu desig adulterí) a l’interior d’una de les cuixes de la deessa — el nas a frec de cony — amb un dels dos ulls (el de dalt) amb les parpelles badades a causa que els seus pèls (els cilis de la parpella de dalt de l’ull dret) s’haguessin entortolligadament casats amb els més propers pèls del cony ensumat — i així el que veia l’ull adormit, nogensmenys badat de bat a bat, eren petits ens, més petits que no els menairons més petits, qui habitaven, per milers i milers de milions, es veu, l’hirsut nemorós pelatge de l’enamorós parruf — i el que n’escoltava, víctima (què hi farem) d’una certa eritrofòbia, eren tot plegat llurs molt saberudes dissertacions.

Som els íncoles selectes als plints de les tricobòtries, als plints de les tricobòtries vulvars. Nobody luckier, man!

Llurs parrups, llurs carrisqueigs, eren perfectament comprensibles (car, gens malenconiós, ben enconat, com ells, al gust d’aquell taboll de figa — mos dents son riurau! — qui millor que no jo, és clar, per a comprendre’ls?), mentre erístics (ans erets rai, d’eretisme saturats), magistrals s’exprimien.

Els tothora benaurats bacteris qui hi vivim (ah, fragant trau de ben matxucada carn!), si en veiem, de coses, company! Mai desinteressats, mai tips ni ujats de la vida, vós! Car som testimonis tothora de pler d’acció, de flagrant peripècia, de malavejat, sol·licitat, succés, això rai! Sotracs a balquena, jotflic! Mai ni un instant de repòs. Visca l’incessant vaivé! Zum-zum i som-hi, ja et dic! A través de naltres passa el tèrbol cap de fibló de la història del món...

Avesat a tastar’n les conseqüències, d’aitantes de felices accions, era hom (l’oient) qui hi afegia, in an afterthought, de puixconsir, —Com geòleg qui descolgués evidències amb la llengua, m’hi jugava messions que cascuna de mes papil·les (sempre rumbejaren els millors pertrets!), us en podrien contar d’encara més peludes, ni que fos només pel fet que llur longevitat excedia la vostra?

Tret que sóc, tros d’ase, qui re no diu. Qui escolta i calla.

Ara, la fauna i flora heteròclites als plints salabrosos de les meues pestanyes, llurs instints s’inclinaven pus tost a témer bon tros els avenços dels habitants de la pútida fufa, mes, encaterinats pel verb molt instructiu dels minúsculs ens, triaren llavors d’evitar tot conflicte, i, encara inspirats per les ascètiques prèdiques de llurs opositors, sota el carquinyol defensiu dels llavis del cony al lleny d’aquell cos divinal (carquinyol que era alhora reverberant gàbia d’apuntador d’on els xiu-xius s’eixamplaven qui-sap-lo), llurs parts es fongueren amb les contraparts dels oponents, i tot hi eren bombolles de càlides petites esferes mundials de companyonia exemplar.

Hom (què altre?) en roman corprès. Car cada plint... cada plint, vós!

Cada plint de pèl, populosa nació. Nacions sens fi. Varietat prodigiosa de prolífiques fascinants cuquetes — llur eloqüència sempre abracadabrant. Arreu arreu pul·lulacions de larves enraonadores, ans d’arnes garlaires, ans de molt savis ans loquaços mínims efemeròpters (els aitan famosos dels dos carallets harmònics ans sincopats!). De tota la joiosa patuleia — llur instantani infinit enginy, qui (llas!) tantost parit es fon; llur vitalitat, tot i que ventissa, fenomenal — llur... llur...

I com s’entenen nogensmenys en llur enfollit amuntegament! Molt rarament prenen mal; mai gens averganyats, i això que n’entomen de totes bandes; doncs res, poc que es fan malbé; ausades, mai pràcticament cap n’acaba mica nyaufat, per molt... Per molt que, a llur beneïda tofuda molt fotuda pelfa, hi hagin manxat tota la puta nit els celluts molt musculats llavorers qui habitualment, com dic, se’ls carden llur ben eficient, llur beneficiant (doxologies rebi sens fi, ans peans ni aürs sense plànyer-li’n molla cap), llur molt monumentalment munífica hostalera — ço és, la colossal deessa, és clar, la de l’immens univers ben retalladament tanmateix pelut.

Ai, però. Sí. Condemnats nogensmenys a quins altres sinistres fats? Car llur humanitat, no pas menys amenaçada que, ací, la del tit. Bug removals on tap. Escucaments a betzef.

Saben, intueixen (amb el temps i una canya, provarien que...) que...

Que hi han hagudes un fotimer d’edats anteriors... Hi han hagudes, en l’abís insondable del fosc passat, èpoques prehistòriques incomptables on, de lluny en lluny, una bromera vinguda dels espais incognoscibles els eixorbava, i encontinent un ferro fred llavors no ho arranava tot!

Tret que aviat, de mantinent com qui diu, les noves generacions nacionals renaixien — cada cop, cada cop — valentes, sense atur — i llurs històries, ah, llurs històries nacionals — i llurs geografies! — eren, naturalment, supernalment glorioses!

L’emoció potser, i, amb un parell de sanglots, no me’n poguí estar — llagrimegí. Les ulleres de miop, ara totes de través, no n’impediren pas el fluix tolerablement timorat — les qui sap si deletèries gotes escatxigaren segurament els pelets de l’empireumàtica figa en qüestió.

Els menairons microscòpics, qui, si s’havien ells avesats a mantes d’inundacions de tall menstrual, excretori, secretori, espermàtic, i així anar fent — bàlsams, laves, salses, loocs qui-sap-los — aquell conyet fet i fet qualque mena de canyet! — mai no s’havien trobats fins al coll dins les traïdores riuades de les, com dic, qui sap si antimicrobianes llàgrimes, es barrufaren, en caòtic desconsol, immergits doncs en la fi del món.

En la fi del món, tot aquell univers feliç? Sí ves, sí ves! Feliç o infeliç, tot univers hi passa, per l’adreçador del cras anorreament. Més val no capficar-s’hi.

Més tard (tost eixutes les carrinclones llagrimetes, a part que mos tricobacteris ciliars, solidaris, segur que els havien volgut convèncer que aquella aigüeta, ei, inofensiva rai, vós), ells, tots plegats, tanmateix molt alleujats sobrevivents, bo i remembrant, en discutirien, alhora tifejant-hi si fa no fa com heretgets — ça com lla, tifejant-ne un pelet, si més no.

Doncs em deia, enmig del cataclisme, força tranquil·lament nogensmenys... que ignorava...
—Que ignorava, carall, que toqués fi del món.
—Ignorava que toqués fi del món justament aquella estranya nit on rebíem els flascs visitants.


S’ho recontaven simfònics, mentre prenien el cafè, tots ensems, en bellugós eixam, els veterans companys de l’equip de natació. Altrament, lluny de llurs esments ara l’esglai encorregut d’adés, llurs tarannàs tothora altament neutrals, com si llurs nervis simpàtics, responsables per a les reaccions massa carrinclones ni sentimentals, hom els els hagués quirúrgicament tolts.

Qui ho hauria dit que tocava avui, vull dir, aquell dia.
—Aquell dia on totes em ponien amb suavitat, vós, on s’escau que prou tot em rodés si fa no fa cap a com qui diu bona fi.
—Casat de fresc i tot!
—Ha-hà! I amb quins fleumes, amb quins taujans bajans!
—Cilis d’ull! No han vist mai re!
—Sí ves!


Encopresi, vós — el fet de sollar’s de merda un mateix sense voler, sobretot clapant. Hom s’hi enllorda i au, res on botre com cap altre cafre degenerat, religiós, davant cap tòtem botriocèfal qui li pugés, operós, pel cul. Ça com lla, això rai, encopresi, tothom tard o d’hora en pateix qualque cop escadusser, ca? Cas prou corrent, incident trivial, nimi accident, vulgar esdeveniment, i tant, ociós d’allongar-s’hi, poc en parlarem pas pus.

I què? Esmant-me quelcom com ara científic especialitzat en sòlids afectats pels espasmes (sovint força estètics) dels ferments, em sembla que el que vaig fer llavors fou encendre un llumí per tal així d’espantar una miqueta la pudor de la deessa, qui, sense desvetllar’s, encara roncant com qui digués a esporàdiques sotragades, jaquia anar, amb una llufa, un filet prim, un rajolí, de merda líquida.

Pel finestral vam veure cremar cada ninot, es feien avinent els menairons amb prou feines visibles, llurs magnificades imatges, per quin miratge de la proximitat, tremolencament reflectides en qualque goteta minúscula de sang embrancada vora la retina, i dels quals en cabien, a la negligible goteta, pel cap baix múltiples milions.

Ninots adés no feia gaire benaurats encara, i de qui ara mateix, pel vidre gruixut, prou en veies les horroroses ganyotes, mes només n’endevinaves els esgarips, mentre, part darrere, per l’empiri de banús, solcat per caps de fibló i llamps a balquena, hi volaven, ascendits, en folcs de malson, els renascuts monstruosos bestiars d’èpoques insabudes.

Em figurí astruc espantall entre gardènies. Car per sort, com dic, portada a cavall de glutinoses escorregudes, una flaire força falaguera s’afegia tot d’una a la bigarrada barreja odorant, bo i eixint segurament de certes glàndules (les d’en Skene? les d’en Bartholin?) d’aquella doncs pobladíssima xona, l’escultural mestressa de la qual devia llavors somiar en clau eròtica.

Una darrera glopada — féu llavors un dels més rectes tricobotribàcters, menairó més aqueferat — i tornaré a la feina.

Fora (o dins?) s’enfonsaven asclades les lloses tombals, i es reciclaven en quelcom o altre (hom en servava el sentiment) els saturns ressuscitats. Cristal·litzats en lluents miniatures, els llops i moltons, i les llumeneres, i les dríades, i els cadàvers, i els menairons, pler d’altres microbis rai, adés martiritzats, o adés promesos a quines glòries de noces i paradisos a lloure, les distòpies i les distopies dels atzars que, de cop-descuit, amb llavis intrusius els petonejaven adversos, es veu que te me’ls condemnaven a aqueixa immobilització de fòssil en ambre on mos ulls dorments, ataleiats, no es clavaven, muts.

Els dic, clapant, —Mentrestant, consuet, mon calamitós caulicle claudica incorregible. Indeed, my clumsy pitiful caulicle perpetually capitulates.

I m’aixecava doncs per a... Qui s’aixecava? No pas l’atuït davant la portentosa font de totes les secrecions — un altre, entre els hostes o els amfitrions, un altre dels diminuts convivents.

I m’aixecava doncs per a pujar dalt i, si tombes una mica el cap, te n’adones que ells, tots plegats, orfes, sanglotant, es deixen caure sobre els feixucs comptafils i els gegantins llibres dels balanços, i, devers l’espessa foscor, ja no es condueixen sinó amb inestables cames de por.
—Veus que, d’esme, desconfits, s’afegeixen al seguici, que s’hi afetgeguen, desfets.
—El seguici que duu la infecta carronya de llur mare a l’incendiat turó dels morts.
—El llum meravellós, la llàntia màgica, em duu escales amunt cap a les golfes on fredament la feina em demana. —Amb un bufec m’assec; ara em tocarà pencar d’alba a llostre, encara que potser de moment hom els hagi cancel·lats, abolits, esborrats, subsumits en la fixa fosca.
—Ça com lla mai no t’afegeixes (qui hi balafiaria l’estona?) als pútrids morfíbics hòrrids corrosius ninots ni a llurs reincidents fastigoses mascarades on el foc engoleix de bell nou la carronya del món, mentre rebrollen arreu, i àdhuc sallen per l’empiri flamejant, els folcs de tant de grotesc organisme qui els ulls reneguen d’haver mai copsats i abjuren els senys d’haver mai concebuts
.

La guspira, la flama, l’olor de fòsfor, me’ls inspirava tanta d’èpica, d’epopeia, prosopopeia, poca epiqueia? I’ll be... I’ll be buggered!

Car cavà que sempre el mateix embafa? — hom hi fica cullerada, prenent el cafè amb els antics companys del cercle de muntanya, mentre pel finestral del cafè es repeteixen els adotzenats fenòmens.

Tret que tothom, no en feia pas poc que s’havien tornat pedra — monument, monument de pedra, al camp d’olles on tots els nostres fills no són colgats.

Tant me fa, poc calen respostes a qüestions ocioses, d’aquelles que en diuen retòriques. I llurs parers, uja sentir’n l’esquelleig — banal cançoneta, ramat.
—Així que vidre gruixut, i au
— microbians menairons s’empatollaven de lluny.

Quan...? Quan...? Quan em despertaré i em tornaré a ficar a lloc les ulleres?

Un tremolí solcava la bella. Ai, si m’hi enxampava, posició delictiva com cap altra! Eia, l’aporrinament! Pitjor, l’imponent tacó! Eixoriveix-te, capdecony!

Eixoriveix-te, doncs, capdecony!


~0~0~


[noces de lluna i lava]


La marinada aviat ens alleujava
Només calia romandre quiet
Ens esguardàvem una pedra blava
Ens hi adreçàvem amb el cor tot net.

De cel serè bastits i de mar brava
Els tres inerts i fosos en quelcom concret
Els tres presents — noces de lluna i lava
Tots plegats uns sense portar’ns cap plet.

Ni naltres mestres ni tu nostra esclava
Esperant l’hora i rebre el vistiplau
Del benvingut ventet qui ens diu quin grau
Cascú adquireix a la mateixa grava.

Nostra i teua ànima del mateix ferro
Terra que crema el Sol — carrall i esguerro.


~0~0~


[sobtats canviots]


Abruptament el viatge finí
La dona amb la qual anava em va dir
Trau-m’hi del pit la bosseta que hi duc
La jaca massa estreta i doncs no puc


L’hi trac amb prou feines i me la pren
L’obre i hi treu un bitllet per al tren
Se’n va i romanc dient que ja ens veurem

Com serp al clot es fon el tren — i trem
La terra tota com si el món es romp

De crits m’eixord i el silenci irromp

Mama! Barrufs sortits d’un sol forat
Tothom qui era ara en fum canviat

Fum de volcà cascú qui tumefacte
M’embolicava en tremebund contacte.


~0~0~